Laos: El país eclipsat

5 Maig: Don Det, les 4.000 illes

Arribar a Laos des de Cambodja ens va costar esforç i diners, en cada un dels segells que ens posaven al passaport. No sabem per quin motiu havíem de pagar una petita quantitat de diners en cada un dels controls que passàvem si ja teníem el nostre corresponent visat, adquirit uns dies abans a Phnom Penh. Se les saben totes aquesta gent, per tal de treure diners als turistes. A la duana ens vam adonar que no hagués fet falta tramitar el visat de Laos abans, ja que a la frontera te’l feien al moment i pel mateix preu. Tot perquè quan estàvem a Cambodja ningú era capaç de dir-nos del tot cert si es podia tramitar en aquella frontera en concret o no. De les coses més feixugues del viatge, però sense aquesta mena d’obstacles no seria igual d’emocionant. Això ho dic ara que ja està passat, però al moment ni la Vane ni jo pensàvem d’aquesta manera.

Don Det

Després d’agafar dos o tres busos i un vaixell, arribem a Don Det, situat al que anomenen, les 4.000 illes. Don Det, és un petit poble quelcom turístic que es troba situat enmig d’una de les 4.000 illes que hi ha a la zona, al mig del riu Mekong. El poble té molt d’encant, no hi havia gaire multitud i es respirava una pau i tranquil·litat, que acompanyades d’un beure en una de les terrassetes d’un dels molts bars que hi havia feien d’aquest un lloc envejable. La veritat és que més que un poble, Don Det, consistia en un sol carrer, la major part del temps enfangat, envoltat per petits hotels, bars i restaurants que amenitzaven les vacances dels turistes. Nosaltres no vam tenir gaire sort ja que començava l’època de pluges a la zona i ens va espatllar una de les excursions que havíem pensat fer amb barca pel riu, per tal de contemplar algunes de les illes i veure la posta de sol. Tot i així, la zona ens va encantar i vam poder relaxar-nos una mica en aquell paratge natural espectacular, ideal pels amants del kayaking, el tubing o la bici.

La gastronomia no canviava massa de la del país veí, seguíem degustant tota mena de plats on l’ingredient principal eren els noodles i l’arròs, tot i que tenen una forma diferent de preparar l’arròs. A Laos és molt típic “l’sticky rice” que es caracteritza per la manera que té de cuinar-se, i com el seu nom indica s’obté un arròs enganxós que en facilita el seu maneig a l’hora de menjar-lo. Tots els laosians el solen transportar en una espècie de pots de fusta per si tenen gana pel camí.

7 Maig: Champasak

Mekon

No disposàvem de gaire temps per visitar Laos, així que vam tornar a agafar la barca per marxar de l’illa de Don Det, un autobús i una altra barca per arribar a Champasak que es trobava a l’altra banda de la ribera del Mekong. Seguíem amb les maletes de 20 quilos, així que us podeu imaginar lo complicat que era anar d’un transport a l’altre amb tot aquell equipatge. Bé, potser us ho podeu imaginar, però viure-ho és una altra cosa. No deixava de pensar en quin moment se'm va ocórrer posar tantes coses a la maleta. Per sort, sempre trobàvem alguna persona desinteressada que no dubtava en ajudar-nos.

Champasak és un poble molt petit, on el més interessant a veure són les ruïnes del temple de Wat Phu situat a 10 km. de distància. Aquest temple va formar part de l’imperi khmer amb capital a Angkor a Cambodja.

Vam arribar molt cansades al poble i no ens va agradar el suficient com per quedar-nos-hi molt temps. La nit anterior hi havia plogut com si s’acabés el món, no hi havia llum i la gran majoria de la població estava atabalada arreglant tots els desperfectes que la pluja havia ocasionat, la gran part d’ells en les seves cases. Així que com que només preteníem visitar el temple, vam decidir fer-ho aquella mateixa tarda. Només ens quedaven unes tres hores perquè tanquessin les portes del temple i vam decidir lluitar per arribar-hi. I va ser una lluita pràcticament literal. Aquella tarda vam poder viure el nostre Pekín exprés particular. El temple estava situat a una mitja hora de camí en tuk-tuk, però tots els conductors ens demanaven massa diners per arribar-hi, així que vam començar a preguntar a totes les persones que conduïen una moto si podien dur-nos fins l’entrada del temple per una mòdica quantitat de diners. Imagineu-vos l’escena: les dues pel mig de la carretera parant a tota persona que se’ns acostava amb una moto. No donàvem crèdit, ja que cap d’ells ens volia dur al temple. No podíem creure com absolutament ningú volia guanyar uns calerons, i la veritat, no crec que els sobressin gaire els diners. Doncs no hi va haver manera d’aconseguir-ho. Al final vam haver d’accedir a anar amb tuk-tuk i pagar el que ens deien.

Wat Phu

No ens havíem equivocat gens visitant aquell lloc. Tot i que el temple es trobava una mica en runes, des del capdamunt de la muntanya hi havia una panoràmica impressionant de gran part del país. El trajecte fins la cima va ser força dur, degut a la dificultat en cada un dels irregulars esgraons i a l’enorme pendent de les escales que ens privava del la visió del final del camí. Però sempre que arribàvem al final d’una empresa com aquella, s’agraïa tot l’esforç realitzat. I són aquesta mena de coses les que fan que mereixi la pena posar-se metes i aconseguir-les. De Champasak ens va agradar que no hi hagués tant turisme com als temples d’Angkor, ja que gaudir d’un lloc pràcticament buit, avui en dia, es força difícil. I aconseguir fotografies on no hi surti el xinès o el francès de torn al darrera, encara més.

Doncs com ja us he dit, no ens vam voler quedar més d’un dia a Champasak, així que l’endemà vam agafar l’únic autobús diari a Pakse per agafar allà un altre autobús fins a Thakhèk. Per variar una mica, ningú era capaç d’assegurar-nos a quina hora sortia l’únic autobús del dia, així que una vegada més vam haver de confiar en que aquest autobús existís i a més a més passés per davant del nostre hotel. Una vegada a Pakse ens esperàvem encara unes quantes hores fins arribar al nostre destí final. Aquestes hores es van convertir en uns quantes més, ja que ens havíem oblidat de comptabilitzar també el temps d’espera de rigor en una de les estacions intermèdies, que no sabíem mai quan acabaria, més la inesperada punxada de roda enmig de la fosca nit, sense cap mena d’enllumenat ni senyal que alertés als demés conductors que ens trobàvem parats enmig de la carretera. Ara és quan us heu d’imaginar l’escena amb un interrogant sobre el meu cap i el de la Vane, com tantes altres vegades en països on no parlen anglès i on ens havíem d’imaginar el que passava observant com transcorrien els fets.

Com podeu entendre vam arribar bastant cansades a Thakhèk. Al dia següent la Vane va decidir dirigir-se directament cap a la capital del país, Vientane, i jo aniria a visitar unes coves anomenades Kong Lor, de les quals ens en havien parlat força bé. Arribar fins les coves no va resultar gens fàcil, però com he dit abans, com més gran és l’esforç, major és el premi.

9 Maig: Coves Kong Lor

Era la segona vegada que ens separàvem amb la Vane, però la primera en un país on la comunicació amb els seus habitants brillava per la seva absència. Així que després d’agafar dos camionetes, envoltada de laosians que em miraven encuriosits i no gaire motivats per asseure’s al meu costat, vaig arribar al meu destí. El paisatge fins allà era més que espectacular. Tot eren camps d’arròs que tenien el seu final en una serralada alta i escarpada que embellia la zona. Enmig d’aquell paratge on no hi vivia pràcticament ningú, vaig trobar un hostalet molt mono i sorprenentment molt ben equipat, que el regentava un laosià que havia estat vivint a Estats Units durant 30 anys i havia tornar per retirar-se al seu país. És per això que l’hotel disposava de totes les comoditats enmig del no res, ja m’estranyava a mi...

Doncs aquella zona, malgrat estar apartada de tot, cada dia tenia un servei d’autobús a la capital que anava i tornava, duent als corresponents turistes per tal de poder visitar les coves, que eren el seu atractiu principal. Jo vaig arribar en una hora en la que l’entrada a les coves estava a punt de finalitzar. Em van informar que el preu era molt elevat i em sortiria més a compte trobar més gent per compartir la barca, amb la que es recorrien els seus 7 km. Així que no em va quedar altre remei que esperar unes hores a que arribés el bus de Vientiane amb més turistes. Vaig aprofitar per anar a visitar el poblat del costat, veure els camps d’arròs amb la posta de sol, i gaudir d’un paisatge preciós i una pau enriquidora.

Per la tarda vaig conèixer dues parelles, una d’anglesa i una de neozelandesa, que estaven viatjant com nosaltres pel sud-est asiàtic, però estaven fent la ruta a la inversa, és a dir, de nord a sud. L’endemà vaig anar a visitar les coves, finalment vaig compartir la barca amb la parella anglesa. Vam agafar el frontal i les jaquetes salvavides, vam pujar els tres a la barca o més aviat a l’espècie de canoa i ens vam endinsar a l’interior de les coves. La canoa anava guiada per dues persones que eren les que remaven i duien el control tota l’estona, ja que hi havia zones on el nivell de l’aigua era bastant baix, i havíem de baixar de la canoa, caminar uns metres mentre ells l’arrossegaven i tornar-hi a pujar per continuar el trajecte. El trajecte fins a l’altra banda va durar unes dues hores.

Les coves són espectaculars, primer vam poder gaudir d’una caminada on cada una de les estalactites i estalagmites que anàvem trobant ens sorprenia més per la seva grandària. Algunes s’ajuntaven entre elles formant una sola columna. Hi havia moments en que no es veia absolutament res, ens trobàvem immersos en una obscuritat total i exposats a les instruccions dels guies.

Coves Kong Lor

Els anglesos

Finalment vam arribar a l’altra banda de la cova. El fet d’haver de pujar i baixar de la canoa havia estat esgotador, el camí molt bonic, però bastant cansat. I no ens ho creiem quan ens van dir que havíem de tornar pel mateix camí i fer un altre cop exactament el mateix. Tots ens pensàvem que ens vindrien a buscar amb cotxe, per dur-nos fins a l’altra banda, però no va ser així. Així que ens vam tornar a posar tots les jaquetes salvavides i una altra vegada a pujar i baixar de la canoa. El primer cop havia estat fins i tot divertit, però el segon ja era una mala passada. A més a més un dels anglesos, havia perdut una de les xancles a l’anada, degut a la força de l’aigua mentre baixàvem una de les tantes vegades de la canoa i a mi no em faltava altra cosa que caurem de lloros a l’aigua, tal qual us dic, mullant la bossa amb tot el que hi duia a dins i posant sèriament en perill una de les coses que més aprecio, la meva càmera reflex. Gairebé m’agafa un atac al veure que s’havia mullat tota la funda, però per sort l’aigua no havia aconseguit traspassar a l’interior el suficient per fer-la malbé. Una vegada ja a l’altra banda estàvem tots molt orgullosos d’haver aconseguit superar el repte, encara que amb molts entrebancs.

Aquell mateix matí, després d’acomiadar-me dels companys de barca, vaig agafar dos autobusos per arribar finalment a la capital del país, Vientiane.

11 Maig: Vientiane

Buddha Park

La ciutat no és molt gran, té només 750.000 habitants. Bé, volia dir que no és molt gran comparada amb les altres capitals dels països veïns, com Bangkok o Phnom Penh. No és una ciutat on hi hagi moltes coses a veure, com la majoria de capitals, però vam aprofitar per descansar d’aquella espècie de contrarellotge que estàvem fent per Laos. Em vaig retrobar amb la Vane i curiosament també amb el Jose, aquell noi de Madrid, que havíem conegut a Siem Reap i amb el que havíem visitat junts els temples d’Angkor. Tots junts vam anar a veure una de les coses més interessants de Vientiane, el Buddha Park, situat a 25km. Consistia en un parc format per unes 200 estàtues hindús i budistes. La veritat que cada una d’elles molt maques, i en destacava una que consistia en una estàtua gegant d’un buda reclinat.

Wat Sisaket

De Vientiane també cal destacar cadascun dels temples que es troben dispersats per la ciutat, alguns més turístics que altres, com el de Sisaket, també el Patuxai, que és una espècie d’arc de Triomf però molt més petit, i el passeig per la ribera del Mekong, que a les nits es converteix en un mercat nocturn amb moltes parades de menjar i sucs de fruita.

Patuxai

No m’hi vaig voler quedar molt a Vientiane, ja que m’havien parlat molt bé de Luang Prabang, així que em vaig dirigir cap allà en un bus de nit. El trajecte va ser horrorós, no entenc molt bé la finalitat d’oferir dues classes de busos, un amb seients reclinables i l’altre amb lliteres, aquest últim amb un preu més elevat, si és impossible dormir en tota la nit, amb cap d’ells, degut a la quantitat de ressalts que té la carretera entre Vientiane i Luang Prabang. El trajecte és de 10 hores, el mateix que es tarda en anar fins al sud del país.

La majoria de turistes fan una parada a Vang Vieng, que es troba situat entremig de les dues ciutats. És una ciutat pràcticament ocupada per motxillers, que es dediquen a fer tubing pel riu, borratxos i exposant-se a conseqüències que van des de ferides lleus o greus a fins i tot la mort. Estadísticament hi moren unes 20 persones a l’any degut a la falta de consciència de molts dels turistes. Diuen que el lloc és preciós, però degut a ser una espècie de Lloret de “riu”, vaig creure que no mereixia la pena cap aturada en aquell indret.

Wat Xieng Thong

13 Maig: Luang Prabang

Luang Prabang, s’ha convertit en un lloc bastant turístic. Està ple d’hotels, hostals i guesthouses per tot arreu. Hi ha lloc per tothom. La ciutat també està envoltada pel Mekong i un afluent que li donen molt d’encant ja que es pot gaudir d’una estona de descans assegut en una de les mil terrassetes que hi ha en qualsevol bar del poble. El temple a destacar és el de Wat Xieng Thong, molt maco i ara ja puc dir, amb un estil arquitectònic molt semblant als del nord de Tailàndia.

Mekong

Són moltes les agències de turisme que han trobat el seu lloc a Luang Prabang. La majoria d’elles ofereixen el mateix, excursions que inclouen un petit trekking per la zona, rafting i anar amb elefant. Jo vaig preferir esperar-me al nord de Tailàndia per pujar en elefant. La Vane va voler viure l’experiència allà mateix. Em vaig decidir per una excursió que comprenia la navegació del Mekong, fins a una cova anomenada Pak Ou, en realitat va ser molt més bonic el trajecte pel riu que no pas la cova en sí.
 

Coves Pak Ou

L'excursió també incloïa una visita a un dels poblats situats a la ribera del Mekong, per poder tastar licors que elaboren ells mateixos amb tota mena d'animals com la cobra o l'escorpí.

Licors de cobra i escorpí

Cascades Kuang Si

I per la tarda vaig visitar un dels llocs més macos de la zona, les cascades Kuang Si. El seu encant recau en el color cristal·lí de l’aigua que es forma en cada un dels petits estanys que hi ha entre cascada i cascada, on tothom aprofita per banyar-s'hi.

Una altra de les coses que destaquen a Luang Prabang és el seu mercat nocturn, per mi, el millor del país. El millor és anar-hi a l’hora de sopar, menjar en un dels seus restaurants bufet lliure del carrer per quatre duros, o simplement gaudir d’uns rotllets de verdures que també elaboren al moment i escollir una de les mil varietats de sucs de fruita natural que es troben exposats en pots de plàstic cadascú amb una varietat de fruita diferent, fins i tot alguns amb oreo o Nutella. Luang Prabang em va encantar.

Aquells dies vaig conèixer una colla de gent, la majoria europeus, que estaven viatjant pels països de la zona. Vaig conèixer la Isabelle, una noia suïssa molt maca, amb la que vaig fer l'excursió a la cova i a les cascades. Per la nit ens vam reunir amb els demés a un dels bars més famosos de Luang Prabang, anomenat Utopia.

I per acabar, tothom qui passa per Luang Prabang, no pot deixar de llevar-se a les 5 del matí per veure la peregrinació diària dels monjos budistes. Es lleven els primers de tot el poble, per dedicar-se a passejar per tots els carrers amb uns cistells i recollir qualsevol tipus de menjar, per poc que sigui, que ofereixen generosament i gratuïtament la gent del poble. Serà l'únic que menjaran en tot el dia.

En resum, Laos, ha estat una de les sorpreses del viatge. País espectacular a nivell de paisatges, menjar boníssim i servei de transport bastant complet. L’únic que em va fallar és la gent, molt esquerpa la majoria de vegades, suposo que ho han adoptat dels seus veïns cambodjans i segons he sentit també vietnamites. Espero que amb el temps, s’acabin acostumant al turisme i canviïn d’actitud. L’únic del que me’n penedeixo és de no haver gaudit de més dies per poder anar a visitar els poblats situats al nord del país, on només s’hi accedeix amb barca a través del riu i on suposo que la imatge dels pobles entre muntanyes no hagués tingut desaprofitament. L’estància va ser curta però de les millors.

A Luang Prabang ens vam separar definitivament amb la Vane, o això és el que ens pensàvem les dues en aquells moments, ja que en realitat tornaríem a coincidir més endavant. Ella va optar per seguir cap al nord de Tailàndia, i jo vaig anar cap a Bangkok on m'havia de trobar amb l'Alexandra, de qui us parlaré en la pròxima entrada.