5 Maig: Don Det, les 4.000 illes
Arribar a Laos des de Cambodja
ens va costar esforç i diners, en cada un dels segells que ens posaven al
passaport. No sabem per quin motiu havíem de pagar una petita quantitat de
diners en cada un dels controls que passàvem si ja teníem el nostre corresponent
visat, adquirit uns dies abans a Phnom Penh. Se les saben totes aquesta gent, per tal de treure diners als turistes. A la duana ens vam adonar que no hagués
fet falta tramitar el visat de Laos abans, ja que a la frontera te’l feien al
moment i pel mateix preu. Tot perquè quan estàvem a Cambodja ningú era capaç de
dir-nos del tot cert si es podia tramitar en aquella frontera en concret o no.
De les coses més feixugues del viatge, però sense aquesta mena d’obstacles no
seria igual d’emocionant. Això ho dic ara que ja està passat, però al moment ni
la Vane ni jo pensàvem d’aquesta manera.
| Don Det |
Després d’agafar dos o tres busos
i un vaixell, arribem a Don Det, situat al que anomenen, les 4.000 illes. Don
Det, és un petit poble quelcom turístic que es troba situat enmig d’una de les
4.000 illes que hi ha a la zona, al mig del riu Mekong. El poble té molt
d’encant, no hi havia gaire multitud i es respirava una pau i tranquil·litat,
que acompanyades d’un beure en una de les terrassetes d’un dels molts bars que
hi havia feien d’aquest un lloc envejable. La veritat és que més que un poble,
Don Det, consistia en un sol carrer, la major part del temps enfangat, envoltat
per petits hotels, bars i restaurants que amenitzaven les vacances dels
turistes. Nosaltres no vam tenir gaire sort ja que començava l’època de pluges
a la zona i ens va espatllar una de les excursions que havíem pensat fer amb
barca pel riu, per tal de contemplar algunes de les illes i veure la posta de
sol. Tot i així, la zona ens va encantar i vam poder relaxar-nos una mica en
aquell paratge natural espectacular, ideal pels amants del kayaking, el tubing
o la bici.
La
gastronomia no canviava massa de la del país veí, seguíem degustant tota mena
de plats on l’ingredient principal eren els noodles i l’arròs, tot i que tenen
una forma diferent de preparar l’arròs. A Laos és molt típic “l’sticky rice”
que es caracteritza per la manera que té de cuinar-se, i com el seu nom indica s’obté
un arròs enganxós que en facilita el seu maneig a l’hora de menjar-lo. Tots els
laosians el solen transportar en una espècie de pots de fusta per si tenen gana
pel camí.
7 Maig: Champasak
| Mekon |
No
disposàvem de gaire temps per visitar Laos, així que vam tornar a agafar la
barca per marxar de l’illa de Don Det, un autobús i una altra barca per arribar
a Champasak que es trobava a l’altra banda de la ribera del Mekong. Seguíem amb
les maletes de 20 quilos, així que us podeu imaginar lo complicat que era anar
d’un transport a l’altre amb tot aquell equipatge. Bé, potser us ho podeu
imaginar, però viure-ho és una altra cosa. No deixava de pensar en quin moment
se'm va ocórrer posar tantes coses a la maleta. Per sort, sempre trobàvem alguna
persona desinteressada que no dubtava en ajudar-nos.
Champasak
és un poble molt petit, on el més interessant a veure són les ruïnes del temple
de Wat Phu situat a 10 km. de distància. Aquest temple va formar part de l’imperi
khmer amb capital a Angkor a Cambodja.
Vam
arribar molt cansades al poble i no ens va agradar el suficient com per
quedar-nos-hi molt temps. La nit anterior hi havia plogut com si s’acabés el
món, no hi havia llum i la gran majoria de la població estava atabalada
arreglant tots els desperfectes que la pluja havia ocasionat, la gran part d’ells
en les seves cases. Així que com que només preteníem visitar el temple, vam
decidir fer-ho aquella mateixa tarda. Només ens quedaven unes tres hores perquè
tanquessin les portes del temple i vam decidir lluitar per arribar-hi. I va ser
una lluita pràcticament literal. Aquella tarda vam poder viure el nostre Pekín exprés
particular. El temple estava situat a una mitja hora de camí en tuk-tuk, però
tots els conductors ens demanaven massa diners per arribar-hi, així que vam
començar a preguntar a totes les persones que conduïen una moto si podien
dur-nos fins l’entrada del temple per una mòdica quantitat de diners.
Imagineu-vos l’escena: les dues pel mig de la carretera parant a tota persona
que se’ns acostava amb una moto. No donàvem crèdit, ja que cap d’ells ens volia
dur al temple. No podíem creure com absolutament ningú volia guanyar uns
calerons, i la veritat, no crec que els sobressin gaire els diners. Doncs no hi
va haver manera d’aconseguir-ho. Al final vam haver d’accedir a anar amb
tuk-tuk i pagar el que ens deien.
| Wat Phu |
No ens
havíem equivocat gens visitant aquell lloc. Tot i que el temple es trobava una
mica en runes, des del capdamunt de la muntanya hi havia una panoràmica
impressionant de gran part del país. El trajecte fins la cima va ser força dur,
degut a la dificultat en cada un dels irregulars esgraons i a l’enorme pendent
de les escales que ens privava del la visió del final del camí. Però sempre que
arribàvem al final d’una empresa com aquella, s’agraïa tot l’esforç realitzat.
I són aquesta mena de coses les que fan que mereixi la pena posar-se metes i
aconseguir-les. De Champasak ens va agradar que no hi hagués tant turisme com
als temples d’Angkor, ja que gaudir d’un lloc pràcticament buit, avui en dia,
es força difícil. I aconseguir fotografies on no hi surti el xinès o el francès
de torn al darrera, encara més.
Doncs com
ja us he dit, no ens vam voler quedar més d’un dia a Champasak, així que
l’endemà vam agafar l’únic autobús diari a Pakse per agafar allà un altre
autobús fins a Thakhèk. Per variar una mica, ningú era capaç d’assegurar-nos a
quina hora sortia l’únic autobús del dia, així que una vegada més vam haver de
confiar en que aquest autobús existís i a més a més passés per davant del
nostre hotel. Una vegada a Pakse ens esperàvem encara unes quantes hores fins
arribar al nostre destí final. Aquestes hores es van convertir en uns quantes
més, ja que ens havíem oblidat de comptabilitzar també el temps d’espera de
rigor en una de les estacions intermèdies, que no sabíem mai quan acabaria, més
la inesperada punxada de roda enmig de la fosca nit, sense cap mena
d’enllumenat ni senyal que alertés als demés conductors que ens trobàvem parats
enmig de la carretera. Ara és quan us heu d’imaginar l’escena amb un
interrogant sobre el meu cap i el de la Vane, com tantes altres vegades en
països on no parlen anglès i on ens havíem d’imaginar el que passava observant
com transcorrien els fets.
Com podeu
entendre vam arribar bastant cansades a Thakhèk. Al dia següent la Vane va
decidir dirigir-se directament cap a la capital del país, Vientane, i jo aniria
a visitar unes coves anomenades Kong Lor, de les quals ens en havien parlat
força bé. Arribar fins les coves no va resultar gens fàcil, però com he dit
abans, com més gran és l’esforç, major és el premi.
9 Maig: Coves Kong Lor
Era la
segona vegada que ens separàvem amb la Vane, però la primera en un país on la
comunicació amb els seus habitants brillava per la seva absència. Així que
després d’agafar dos camionetes, envoltada de laosians que em miraven
encuriosits i no gaire motivats per asseure’s al meu costat, vaig arribar al
meu destí. El paisatge fins allà era més que espectacular. Tot eren camps
d’arròs que tenien el seu final en una serralada alta i escarpada que embellia
la zona. Enmig d’aquell paratge on no hi vivia pràcticament ningú, vaig trobar
un hostalet molt mono i sorprenentment molt ben equipat, que el regentava un
laosià que havia estat vivint a Estats Units durant 30 anys i havia tornar per
retirar-se al seu país. És per això que l’hotel disposava de totes les
comoditats enmig del no res, ja m’estranyava a mi...
Doncs
aquella zona, malgrat estar apartada de tot, cada dia tenia un servei d’autobús
a la capital que anava i tornava, duent als corresponents turistes per tal de
poder visitar les coves, que eren el seu atractiu principal. Jo vaig arribar en
una hora en la que l’entrada a les coves estava a punt de finalitzar. Em van
informar que el preu era molt elevat i em sortiria més a compte trobar més gent
per compartir la barca, amb la que es recorrien els seus 7 km. Així que no em
va quedar altre remei que esperar unes hores a que arribés el bus de Vientiane
amb més turistes. Vaig aprofitar per anar a visitar el poblat del costat, veure
els camps d’arròs amb la posta de sol, i gaudir d’un paisatge preciós i una pau
enriquidora.
Per la
tarda vaig conèixer dues parelles, una d’anglesa i una de neozelandesa, que
estaven viatjant com nosaltres pel sud-est asiàtic, però estaven fent la ruta a
la inversa, és a dir, de nord a sud. L’endemà vaig anar a visitar les coves,
finalment vaig compartir la barca amb la parella anglesa. Vam agafar el frontal
i les jaquetes salvavides, vam pujar els tres a la barca o més aviat a l’espècie
de canoa i ens vam endinsar a l’interior de les coves. La canoa anava guiada
per dues persones que eren les que remaven i duien el control tota l’estona, ja
que hi havia zones on el nivell de l’aigua era bastant baix, i havíem de baixar
de la canoa, caminar uns metres mentre ells l’arrossegaven i tornar-hi a pujar
per continuar el trajecte. El trajecte fins a l’altra banda va durar unes dues
hores.
Les coves són espectaculars, primer vam poder gaudir d’una caminada on cada una de les estalactites i estalagmites que anàvem trobant ens sorprenia més per la seva grandària. Algunes s’ajuntaven entre elles formant una sola columna. Hi havia moments en que no es veia absolutament res, ens trobàvem immersos en una obscuritat total i exposats a les instruccions dels guies.
Finalment vam arribar a l’altra banda de la cova. El fet d’haver de pujar i baixar de la canoa havia estat esgotador, el camí molt bonic, però bastant cansat. I no ens ho creiem quan ens van dir que havíem de tornar pel mateix camí i fer un altre cop exactament el mateix. Tots ens pensàvem que ens vindrien a buscar amb cotxe, per dur-nos fins a l’altra banda, però no va ser així. Així que ens vam tornar a posar tots les jaquetes salvavides i una altra vegada a pujar i baixar de la canoa. El primer cop havia estat fins i tot divertit, però el segon ja era una mala passada. A més a més un dels anglesos, havia perdut una de les xancles a l’anada, degut a la força de l’aigua mentre baixàvem una de les tantes vegades de la canoa i a mi no em faltava altra cosa que caurem de lloros a l’aigua, tal qual us dic, mullant la bossa amb tot el que hi duia a dins i posant sèriament en perill una de les coses que més aprecio, la meva càmera reflex. Gairebé m’agafa un atac al veure que s’havia mullat tota la funda, però per sort l’aigua no havia aconseguit traspassar a l’interior el suficient per fer-la malbé. Una vegada ja a l’altra banda estàvem tots molt orgullosos d’haver aconseguit superar el repte, encara que amb molts entrebancs.
Les coves són espectaculars, primer vam poder gaudir d’una caminada on cada una de les estalactites i estalagmites que anàvem trobant ens sorprenia més per la seva grandària. Algunes s’ajuntaven entre elles formant una sola columna. Hi havia moments en que no es veia absolutament res, ens trobàvem immersos en una obscuritat total i exposats a les instruccions dels guies.
| Coves Kong Lor |
| Els anglesos |
Finalment vam arribar a l’altra banda de la cova. El fet d’haver de pujar i baixar de la canoa havia estat esgotador, el camí molt bonic, però bastant cansat. I no ens ho creiem quan ens van dir que havíem de tornar pel mateix camí i fer un altre cop exactament el mateix. Tots ens pensàvem que ens vindrien a buscar amb cotxe, per dur-nos fins a l’altra banda, però no va ser així. Així que ens vam tornar a posar tots les jaquetes salvavides i una altra vegada a pujar i baixar de la canoa. El primer cop havia estat fins i tot divertit, però el segon ja era una mala passada. A més a més un dels anglesos, havia perdut una de les xancles a l’anada, degut a la força de l’aigua mentre baixàvem una de les tantes vegades de la canoa i a mi no em faltava altra cosa que caurem de lloros a l’aigua, tal qual us dic, mullant la bossa amb tot el que hi duia a dins i posant sèriament en perill una de les coses que més aprecio, la meva càmera reflex. Gairebé m’agafa un atac al veure que s’havia mullat tota la funda, però per sort l’aigua no havia aconseguit traspassar a l’interior el suficient per fer-la malbé. Una vegada ja a l’altra banda estàvem tots molt orgullosos d’haver aconseguit superar el repte, encara que amb molts entrebancs.
Aquell
mateix matí, després d’acomiadar-me dels companys de barca, vaig agafar dos
autobusos per arribar finalment a la capital del país, Vientiane.
11 Maig: Vientiane
| Buddha Park |
| Wat Sisaket |
| Patuxai |
No m’hi vaig voler quedar molt a
Vientiane, ja que m’havien parlat molt bé de Luang Prabang, així que em vaig
dirigir cap allà en un bus de nit. El trajecte va ser horrorós, no entenc molt
bé la finalitat d’oferir dues classes de busos, un amb seients reclinables i l’altre
amb lliteres, aquest últim amb un preu més elevat, si és impossible dormir en
tota la nit, amb cap d’ells, degut a la quantitat de ressalts que té la
carretera entre Vientiane i Luang Prabang. El trajecte és de 10 hores, el
mateix que es tarda en anar fins al sud del país.
La majoria de turistes fan una
parada a Vang Vieng, que es troba situat entremig de les dues ciutats. És una
ciutat pràcticament ocupada per motxillers, que es dediquen a fer tubing pel
riu, borratxos i exposant-se a conseqüències que van des de ferides lleus o greus
a fins i tot la mort. Estadísticament hi moren unes 20 persones a l’any degut a
la falta de consciència de molts dels turistes. Diuen que el lloc és preciós,
però degut a ser una espècie de Lloret de “riu”, vaig creure que no mereixia la
pena cap aturada en aquell indret.
| Wat Xieng Thong |
Luang Prabang, s’ha convertit en un lloc bastant turístic. Està ple d’hotels, hostals i guesthouses per tot arreu. Hi ha lloc per tothom. La ciutat també està envoltada pel Mekong i un afluent que li donen molt d’encant ja que es pot gaudir d’una estona de descans assegut en una de les mil terrassetes que hi ha en qualsevol bar del poble. El temple a destacar és el de Wat Xieng Thong, molt maco i ara ja puc dir, amb un estil arquitectònic molt semblant als del nord de Tailàndia.
| Mekong |
| Coves Pak Ou |
| Licors de cobra i escorpí |
| Cascades Kuang Si |
Una altra de les coses que
destaquen a Luang Prabang és el seu mercat nocturn, per mi, el millor del país.
El millor és anar-hi a l’hora de sopar, menjar en un dels seus restaurants
bufet lliure del carrer per quatre duros, o simplement gaudir d’uns rotllets de
verdures que també elaboren al moment i escollir una de les mil varietats de
sucs de fruita natural que es troben exposats en pots de plàstic cadascú amb
una varietat de fruita diferent, fins i tot alguns amb oreo o Nutella. Luang
Prabang em va encantar.
Aquells dies vaig conèixer una colla de gent, la majoria europeus, que estaven viatjant pels països de la zona. Vaig conèixer la Isabelle, una noia suïssa molt maca, amb la que vaig fer l'excursió a la cova i a les cascades. Per la nit ens vam reunir amb els demés a un dels bars més famosos de Luang Prabang, anomenat Utopia.
I per acabar, tothom qui passa per Luang Prabang, no pot deixar de llevar-se a les 5 del matí per veure la peregrinació diària dels monjos budistes. Es lleven els primers de tot el poble, per dedicar-se a passejar per tots els carrers amb uns cistells i recollir qualsevol tipus de menjar, per poc que sigui, que ofereixen generosament i gratuïtament la gent del poble. Serà l'únic que menjaran en tot el dia.
Aquells dies vaig conèixer una colla de gent, la majoria europeus, que estaven viatjant pels països de la zona. Vaig conèixer la Isabelle, una noia suïssa molt maca, amb la que vaig fer l'excursió a la cova i a les cascades. Per la nit ens vam reunir amb els demés a un dels bars més famosos de Luang Prabang, anomenat Utopia.
I per acabar, tothom qui passa per Luang Prabang, no pot deixar de llevar-se a les 5 del matí per veure la peregrinació diària dels monjos budistes. Es lleven els primers de tot el poble, per dedicar-se a passejar per tots els carrers amb uns cistells i recollir qualsevol tipus de menjar, per poc que sigui, que ofereixen generosament i gratuïtament la gent del poble. Serà l'únic que menjaran en tot el dia.
En resum, Laos, ha estat una de les sorpreses del viatge. País espectacular a nivell de paisatges, menjar boníssim i servei de transport bastant complet. L’únic que em va fallar és la gent, molt esquerpa la majoria de vegades, suposo que ho han adoptat dels seus veïns cambodjans i segons he sentit també vietnamites. Espero que amb el temps, s’acabin acostumant al turisme i canviïn d’actitud. L’únic del que me’n penedeixo és de no haver gaudit de més dies per poder anar a visitar els poblats situats al nord del país, on només s’hi accedeix amb barca a través del riu i on suposo que la imatge dels pobles entre muntanyes no hagués tingut desaprofitament. L’estància va ser curta però de les millors.
A Luang Prabang ens vam separar definitivament amb la Vane, o això és el que ens pensàvem les dues en aquells moments, ja que en realitat tornaríem a coincidir més endavant. Ella va optar per seguir cap al nord de Tailàndia, i jo vaig anar cap a Bangkok on m'havia de trobar amb l'Alexandra, de qui us parlaré en la pròxima entrada.
