L'Illa del dimoni i l'Outback Australià

Hola de nou família i amics!!!

Tinc entès que sou bastants els que ens seguiu i llegiu, així que moltes gràcies pel vostre interès i suport, que espero que no decaigui amb el temps. Alguns m’heu comentat, també, que us agrada força el blog, així que no deixaré d’escriure sempre que vagi podent. Us agrairia que hi escrivíssiu algun comentari, i no només al facebook, per fer-lo més amè i per aconseguir una mica de feedback, ens anirà molt bé a la Vane i a mi llegir-los quan us trobem a faltar. Qualsevol pregunta, curiositat, anotació, ànim o elogi seran benvinguts :P

I aquí van els següents relats que corresponen a les nostres vivències a l’illa de Tasmània i la meva particular aventura pel centre d’Austràlia, a Uluru.

9 Febrer: Tasmània (Launceston, Hobart, Mt. Field i Tasman Peninsula)

Arribem a Launceston, Tasmània, ja de nit i a damunt (paraula que tenia ganes de posar en al·lusió als meus amics mallorquins i valencians ;)) amb retard. Per variar les companyies aèries no tenen cap mena de vergonya en demanar disculpes pel retard, en canvi com ens va passar a l’aeroport de Brisbane per anar cap a Melbourne, per dos kg de sobrepès a la maleta no tarden gens en voler clavar-te 80$ per la cara. Són les dues cares de la moneda, en que el passatger sempre té les de perdre. Finalment aquell dia, vam fer el possible per evitar pagar aquell dineral, que gairebé ens hagués costat el mateix que el vol, traslladant coses de la maleta facturada a l’equipatge de mà i fent mil malabars. Aiiiiiiixxx, els aeroports, gran amics nostres del viatge...

Doncs bé, torno a la història. Ens venen a buscar la Lara i la Montse a l’aeroport. Totes dues ben cansades d’esperar i sobretot la Lara, que pobre, normalment se’n va a dormir a les 10 de la nit, ja que ha de treballar d’hora. Abans de res, m’agradaria explicar-vos breument quin és el parentiu que em lliga a la meva família de Tasmània. La Lara i l’Elsa són cosines molt llunyanes meves ja que la seva mare, l’Enriqueta, és cosina tercera del el meu pare, això vol dir que el besavi del meu pare i el seu eren germans, per lo tant, tenen el mateix rebesavi. I l’explicació de perquè viuen a Tasmània, us la podeu imaginar, noia catalana coneix a noi australià, es casen i se’n van a viure a Austràlia.

Així que després d’uns cinc anys sense veure la Lara, ja que les tres han vingut ben sovint a Catalunya, me’n adono que no ha canviat gens físicament i la reconec de seguida a l’aeroport. Té una casa molt maca a Launceston, que és un poble situat al nord-est de l’illa i la segona població més poblada de Tasmània, uns 100.000 habitants. Ens en anem a dormir molt cansades. L’endemà ens llevem amb ganes de veure Launceston, on hi estaríem només unes hores, ja que per la tarda ja ens en anàvem cap a la capital, Hobart.

Launceston és un poblet que no té moltes coses per veure. Anem a les cascades de George amb la Montse, on hi passem tot el matí.

Cateract Gorge Reserve

La Montse és una dona catalana encantadora, que coneixem durant la nostra estància a l’illa i amb la que passaríem llargues estones. La història de perquè es trobava a l’illa és bastant llarga, el cas és que coneixia a la meva família i va estar uns dies allotjada a casa la Lara, on hi vam coincidir, i després ens tornaríem a retrobar a Hobart on hi era estudiant anglès. Després de recórrer la ruta que serpenteja el riu de Launceston i de contemplar el paisatge d’aquella zona, anem cap al centre de la ciutat, que amb pocs minuts està vist. El més bonic: les cases victorianes, totalment d’època colonial i presents a tota l’illa així com al continent, que testimonien el passat australià més proper. Per dinar ens comprem les tres, hamburgueses de cangur i verdures, boníssimes! La Montse ens prepara un dinar exquisit amb amanida de pasta d’acompanyament. 

Cases victorianes de Launceston

Tasman Bridge

Per la tarda, quan la Lara surt de treballar, abandonem Launceston per dirigir-nos cap a casa de L’Enriqueta i l’Elsa, a Hobart, on hi estaríem allotjades fins al final de la nostra estància a l’illa, bé la Vane no, però ja ho explicaré més endavant.  Hobart és la capital de Tasmània, amb 250.000 habitants. En total a l’illa hi viuen uns 500.000, per fer-vos una idea com la població de Terrassa i Sabadell juntes, és a dir, quatre gats. És per això que pràcticament tothom es pot permetre el luxe de viure en una casa, ja sigui d’una planta, dos o tres, però una casa, i moltes d’elles amb vistes al mar, ja que moltes es troben situades damunt de turons al llarg de la costa. Tot i que em sembla que aquesta filosofia de vida és la que tenen a tot Austràlia, ja que la gent sol viure en una casa a les afores de la ciutat on la gran majoria hi tenen el treball. Quina enveja!!!

Cotton

Només arribar coneixem al Cotton i l’Oscar, que són la gossa i el gat de la casa, amb els que hi fem una gran amistat, i al llarg dels dies ens acaben fent unes gran rebudes quan arribem a casa. Fins i tot van dormir algun dia amb nosaltres al llit. 

Oscar

Elsa

L’Enriqueta no havia canviat gens, era la que més sovint veia ja que sol venir cada dos anys, però l’Elsa, si que la vaig trobar canviadíssima, era una nena l’última vegada que l’havia vist i ara ja era tota una dona guapíssima. A la casa també hi vam trobar l’Ester, cosina de la Lara i L’Elsa i també del clan Majà. Va coincidir que havia decidit anar a passar un mes a l’illa, així que inusualment la casa estava ben entretinguda amb totes les visites. 

Russell Waterfall

Al dia següent, no us penseu que vam descansar gaire. Vam agafar el cotxe i vam anar a visitar el parc Mt. Field, a una hora i mitja de distància. Ens va agradar molt, perquè és un parc molt frondós, amb cascades amb encant i arbres tant alts que sembla que no tinguin fi. 

Ester, Vane, Lara i Enriqueta

I vam trobar un wallabi, que també és un cangur però pertanyent a una espècie més petita. Va ser la primera vegada que veiem un cangur en llibertat, tot i que després en veuríem més. Vam fer una caminada no gaire esgotadora, tot i que després de pujar 250 esgraons, la Vane al dia següent estaria patint d’agulletes. Després de dinar al parc, vam tornar cap a Hobart.

Hobart

L’Endemà vam conèixer el Daniel, el company de la Lara, amb el que faríem l’excursió d’aquell dia. Vam pujar al Mt. Wellington que amb 1270m d’altura, és una de les muntanyes més altes de Tasmània, tot i que no la més alta, i es troba situada just darrera de Hobart. No vam arribar al mirador del cim, però des d’on ens vam aturar teníem una panoràmica de Hobart i voltants espectacular. Podíem contemplar l’illa de Bruny i sinó vaig errada crec que també veiem la Península de Tasmània. Cap dels dies que vam romandre a l’illa vam poder contemplar el cim del Mont Wellington amb claredat, sempre estava ennuvolat.

Huonville

Després de gaudir d’aquelles fantàstiques vistes vam emprendre la marxa cap a Huonville, una ciutat que es caracteritza per està situada al Huon Valley, regió que des de sempre ha estat coneguda com la major productora de pomes de l’illa. Per lo tant no vam poder evitar parar a mig camí al museu de la poma. Tasmània és coneguda per ser una gran productora i exportadora de pomes. No sé quantes varietats de poma arriben a existir, però mireu si és gran la meva ignorància en el tema, que jo només conec la poma vermella, la Golden i la groga. Bé, que no en tinc ni idea. L’únic que sé és que aquí Austràlia me’n estic fent un gran fart de menjar pomes i estan totes molt bones, unes més àcides, les altres més dolces, però totes bones. 

Lara

Després d’aquesta petita parada gastronòmica, ens aturem a Randall’s Bay, una platja preciosa de sorra blanca, i completament buida, com la gran majoria de platges a Austràlia. És una pena, ja que si estiguessin situades a Catalunya em sembla que en trauríem molt més profit del que ho fan aquí. No sé si serà perquè les tenen molt vistes, perquè no són gran amants del mar o perquè no acabava de fer el sol desitjat per anar a la platja, però no vam veure ni una ànima a cap de les platges que vam visitar. Kilòmetres i kilòmetres de sorra blanca sense gaudir. Hi vam donar una passejada, caminant sobre la sorra ferma en la que a diferència de les nostres platges no t’hi ensorres quan dones un pas. Feia sol i girava una mica de vent, així que feia el clima perfecte per passejar vora el mar, contemplant l’espessor del bosc que acabava a la mateixa platja i escoltant tant sols les onades del mar. 

Randall's Bay

Més tard vam parar a una zona d’acampada amb vistes a l’illa de Bruny, on hi havia molta gent gaudint del cap de setmana, però ningú banyant-se a la platja, i seguidament vam emprendre el camí de tornada. Vam parar a una espècie de supermercat on venien tota mena de productes orgànics i sobretot gran varietat de fruita i verdura que tenia molt bona pinta. Aquí són molt típics aquesta mena d’establiments, sembla ser que la gent és una gran consumidora d’aquesta classe de productes. També venien mel artesana, de textura tant espessa que te la pots menjar a mossegades. Autèntica mel australiana, molt bona, saludable i gran amiga nostra durant l’estància a Tasmània, assaborida cada vegada que preníem un te. Parlant de menjar, també he de dir que aquí hem descobert la carbassa i el moniato, o com li diuen aquí, la patata dolça (sweet potato), present en gairebé totes les amanides i salses vàries, així com els nabius (blueberries) també molt bons i no gaire consumits a la nostra terra.

L’endemà ens va fer un dia esplèndid i vam aprofitar per visitar la península de Tasmània, a unes dues hores de Hobart en cotxe. Vam caminar durant una hora per la abrupta costa de la península, contemplant les onades com trencaven contra els alts penya-segats. 

Blowhole

L’itinerari comprenia també curioses formacions en la roca, que el mar havia creat al llarg dels anys. El resultat de l’erosió de l’aigua contra la roca, era la formació d’arcs i forats que permetien veure el mar des de la terra a través de la roca. Creacions de la naturalesa alienes a la mà de l’ésser humà. 

Tasman Arch

White Beach

Tot seguit ens vam dirigir a la White Beach, una altra platja espectacular de sorra blanca i grisa molt més llarga que la del dia anterior, on ens aturaríem a dinar, després de tenir grans dificultats per trobar-la. En acabat, després de fer una altra passejada per la platja, vam decidir tornar a Hobart vorejant la península per l’altre cantó, passant per Port Arthur. 

Ester

Tot i que no vam parar en aquesta població històrica, vull comentar que Port Athur és conegut per ser en el seu dia una antiga colònia de convictes. Actualment és una de les majors atraccions turístiques de l’illa ja que l’any 1979 va rebre fons per preservar el lloc com a destinació turística, degut a la seva importància històrica i fa dos anys va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. A més a més l’any el 1996 va ser escena del pitjor cas de massacre de l’historia post-colonial d’Austràlia i aquest fet, desgraciadament, ha atret encara més al turisme.

14 Febrer: Tasmània (Hobart i Cradle Mountain)

Dia dels enamorats. Tampoc es celebra gaire aquí per no dir gens, al igual que el carnestoltes. Cap d’aquestes celebracions són australianes, així que ni fu ni fa. Passem el dia sense gairebé ni adonar-nos del que representa o vol representar, que per mi no és altra cosa que consumisme pur i dur. I molts pensareu que pels catalans el dia dels enamorats és St. Jordi, però és que també aquesta data s’està convertint en pràcticament el mateix i sinó espereu al 23 d’Abril per comprovar-ho o intenteu pensar en quin és el seu origen o la seva llegenda. En relació al carnestoltes, aquí ja tenen el seu “propi” Halloween, però que quedi clar que ells no són nord-americans. El carnestoltes no és una festa que personalment celebri gaire des de que era petita, però a casa no hi falta la botifarra d’ou cada dijous gras, així que és el que més trobo a falta d’aquestes dates. L’entrepà de botifarra d’ou per esmorzar i la truita de botifarra d’ou per sopar. S’han de conservar les bones tradicions, com tant li agrada al meu pare. 

Aquest dia per fi vam visitar Hobart. Fins aleshores havíem tingut la gran sort que ens havien dut a veure els voltants de Hobart, així que fins aquell dia no vam poder tenir l’oportunitat de veure la capital. També aquell dia ens vam retrobar amb la Montse, que ja havia tornat de Launceston. Entre ella i l’Ester ens van fer de guies per la ciutat, ja que ambdues ja hi havien estat vàries vegades. 

Salamanca Market

Després d’assaborir un esmorzar amb pastissets de xocolata, gentilesa de la Montse, vam anar a veure tota la zona del Salamanca Market, el centre, ple de tendes de roba, que no podíem ni mirar perquè no podem excedir el pes permès a les maletes, la zona de Battery Point, on hi ha un munt de casetes victorianes i una grans vistes a les badies que envolten Hobart, el port i algunes de les galeries d’art de la ciutat. 

Hobart destaca per ser una ciutat de productors d’aliments orgànics exquisits i d’artistes i gent creadora amb un gran talent pel disseny i la innovació. És per això que a la ciutat hi ha una gran oferta de concerts, tallers, galeries d’art i altres activitats que permeten a la gent que hi va a jubilar-se, omplir el seu temps lliure. No ens vam perdre el mercat de Salamanca dels dissabtes.

Parlament

Port

Al dia següent vaig marxar amb l’Ester cap a Launceston amb bus, on ens esperava la Lara per dirigir-nos cap a Burnie, la ciutat on viu el Daniel, situada al nord-oest de l’illa. La Vane havia decidit quedar-se a Hobart, visitant la ciutat amb la Montse. El motiu d’anar cap a Burnie, era per visitar el Cradle Mountain, un dels altres parcs més importants de l’illa, amb 1500m per sobre del nivell del mar. Vam arribar a Burnie després d’una hora i mitja de cotxe i el Daniel ja ens esperava per sopar, a les 19.30!! sí sí, a Austràlia solen sopar a aquesta hora i dinen a les 12.30, horari anglès. La Vane diu que no s’acostumarà mai aquest horari alimentari i a mi també em costa moltíssim adaptar-m’hi. El Daniel ens havia dit que si deixàvem pomes al balcó durant la nit, potser podríem veure els opòssums, un altre dels animals estranys i autòctons australians. I així ho vam fer, tot i que cansades d’esperar a que algun d’ells aparegués per menjar-se la poma, vam anar a dormir, ja que el dia següent seria bastant esgotador. Quan ens vam llevar, malauradament, no hi havia ni rastre de opòssums ni de pomes. Al dia següent ho vam tornar a intentar però vam tenir la mateixa sort.

Ester i Lara

La visita al Cradle Mountain va merèixer realment la pena. Sense estar acostumada a fer cap mena d’esport, em va costar déu i ajuda, com diuen els Manel, arribar a un dels miradors des d’on es tenia una gran perspectiva del llac i la muntanya. Gairebé dues hores i mitja de caminada en pujada i seguir el ritme de la Lara i l’Ester, que estan avesades a aquesta mena de caminades gairebé em maten, però la satisfacció final d’haver-ho aconseguit no me la treu ningú. I en canvi, en baixar no vam tardar gens, tot i que la baixada no va ser tampoc gens fàcil.

Crater Lake

Una vegada a baix, arran del llac, vam relaxar-nos i vam dinar contemplant la muntanya que acabàvem de pujar i baixar. No vam aconseguir veure cap animal, però almenys ens va fer un dia fabulós. 

De tornada la Lara va voler passar per carreteres secundàries, a través de les quals vam veure poblets perduts pel mig de les muntanyes i el paisatge de la zona amb molta més vegetació que el sud de l’illa. Aquell dia vam acabar realment cansades.  

Un cop a casa comentant que no havíem aconseguit veure cap animal, a la Lara se li va ocórrer anar a veure els platypus (ornitorincs) l’endemà. A tots ens va semblar molt bona idea, i així podria tatxar un altre animal australià més, de la llista d’animals per veure en llibertat al país. 

Molt a prop de Burnie, hi ha una població que es diu La Trobe, població per excel·lència on s’hi poden veure platypus nedant al riu. Hi ha un grup de voluntaris que es dedica a la vigilància d’aquesta zona i també realitzen excursions pel riu en busca d’aquest curiós animal, reinvertint tot el que guanyen en els seu manteniment. El problema és que les excursions comencen a les 7 del matí i nosaltres ens trobàvem a una hora de camí. Així que el dia següent ens vam haver de llevar tots a les 5.30 del matí per anar a buscar ornitorincs. Un cop allà va ser molt emocionant veure com de cop i volta en veiem un nedant riu avall. 

Ornitorinc

Era molt frustrant veure com cada cop que m’atansava per intentar retratar-lo, es submergia i no tornava a aparèixer, però al final crec que en vaig aconseguir una bona instantània. Aquell matí no vam veure gaires ornitorincs, uns tres, però en vaig marxar molt satisfeta perquè és un dels animals autòctons que tenia més ganes de veure. Després d’haver matinat ens vam permetre el luxe de parar al museu de la xocolata, on ens vam posar les botes. No us explicaré tot el que vam menjar, perquè no us ho creuríeu i us donaria massa enveja, però mai havia vist tanta xocolata junta. Un cop tips, jo ja no menjaria fins l’hora de sopar, vam anar a buscar el bus que em duria de tornada a Hobart, ja no tornaria  a veure la Lara ni el Daniel.

El dia següent el vam dedicar només a visitar el mercat de Salamanca, encara ara no sé perquè es diu així. La Vane, la Monste i jo ens vam entretenir recorrent d’una banda a l’altra tot el mercat, observant el que venien en cada una de les paradetes. Ens vam passar tot el matí provant productes que no compraríem: melmelades, mel, xocolata, formatge, etc. Després de que la Vane dinés una crêpe d’espinacs i bolets, que en va titllar d’exquisida i nosaltres dues un hog dog de lo més normalet, no vam poder resistir la temptació de menjar de postres “tortitas” amb fruites del bosc i nata. Aquell va ser un dia bastant golafre, ho admeto.

20 Febrer: Tasmània (Coles Bay i MONA)

Maria Island

Segon tour organitzat d’Austràlia. La Montse i jo ens vam llevar ben d’hora per començar una excursió que ens duria a Coles Bay, una de les zones més boniques de l’illa, que es troba al Parc Nacional de Freycinet. Havíem reservat l’excursió amb una setmana d’antelació sense saber quin temps ens esperaria. I vam apostar malament, ja que pràcticament no va sortir el sol en tot el dia. Riscs que a vegades s’han de córrer. Ens aturem a mig camí al veure un emú, animal semblant a l’estruç. El guia treu menjar i demana un voluntari per alimentar-lo. Com que ningú s’hi atreveix, m’ofereixo per fer-ho, estiro el braç amb cautela i sense gairebé tenir temps d’obrir la mà, el menjar desapareix de cop. Tot el grup és fa un fart de riure. Experiència molt emocionant. 

Montse

Freycinet National Park

Wineglass Bay

Després de tres hores de camí en microbús, arribem a la població de Coles Bay. Allà parem per dinar, on la Montse es demana un típic “fish and chips” (peix amb patates), envoltades de gavines amb ànsies de devorar el que fos, anomenades també rates voladores. El més espectacular de l’excursió va ser la panoràmica de la Wineglass Bay des de dalt del turó que quedava just al costat i de la qual no podia apartar la vista. Tot i que va ser una llàstima que no fes sol. 

I més tard pararíem a un altre mirador ja més apartat de la Wineglass Bay, per contemplar les vistes al mar amb esperances de veure-hi Nova Zelanda i fent volar la ment cap el futur imaginant-nos allà amb la Vane d’aquí set mesos. De tornada ens aturem per fer l’última parada de l’excursió i mig adormida veig que hi ha un parell de wallabies al mateix aparcament. Agafo corrent la càmera i gairebé m’hi tiro al damunt per aconseguir el vídeo que molts de vosaltres ja veu poder veure. Hores abans ja havia intentat el mateix, però li vaig donar la càmera a l’espavilat del nostre guia i va parar el vídeo sense adonar-se’n, i les meves esperances d’aconseguir tocar un cangur s’havien esfumat de cop. Així que per un moment vaig tornar a sentir que ho podria aconseguir. El cangur no s’atansava, així que a la Montse se li va ocórrer que li podia donar un tros del meu entrepà i així va ser l’única manera que vaig aconseguir, amb l’ajuda de la Montse, poder tocar un cangur! (El vídeo el podeu veure al meu facebook, no sé perquè no em deixa penjar-lo).

I per recapitular, fins aleshores havia tocat: un cangur, alimentat un emú i vist: koales, varis cangurs i ornitorincs en llibertat. Els únics animals que encara se’m resistien eren el dimoni de Tasmània, que només havia aconseguit veure dormit al zoo de Sydney i que malauradament ja no veuria més, ja que només es troba a Tasmània i el wombat, animal molt maco que havia vist molts cops atropellat al mig de la carretera, però mai viu pel bosc i al zoo tampoc vam aconseguir veure’l ja que estava amagat dormint. Encara queda Cairns i Darwin així que mantindrem les esperances, tot i que és un animal força difícil de veure. L’echidna tampoc l’hem pogut veure en llibertat, però al zoo el vam poder veure força bé.

Ja només em quedaven dos dies per abandonar l’illa direcció a Uluru. Un del quals el vaig dedicar a descansar i l’altre vam anar amb la Vane a veure el MONA, el Museu del Vell i Nou Art de Hobart i un dels més importants, tant, que vam haver de fer una bona cua per entrar-hi. És un museu difícil de definir, ja que tot el que hi conté és bastant, entre modern, abstracte, estrany i surrealista podríem dir. La Montse i altra gent que havíem conegut pel camí, ens n’havien parlat tantes vegades i tant bé, que no vam poder evitar anar-hi tot i no ser grans amants dels museus cap de les dues. 

Les dues primeres plantes que vam recórrer van ser bastant distretes, però ja en l’última no enteníem res cap de les dues, tot massa abstracte per nosaltres. A l’entrada ens van donar un gps el qual podíem anar actualitzant segons la zona del museu en la que ens trobéssim, per tal de poder informar-nos del contingut de l’obra que estàvem observant. 

 

Però a la tercera planta, després de dur dues hores llegint en anglès, intentant entendre el significat de les obres, ja no veiem ni les lletres, ni l’obra ni res, del mal de cap que teníem. Així que vam decidir sortir sense profunditzar gaire en l’última planta. 

Pell de porc tatuada

Per que us feu una idea el museu conté obres com: una pell de porc tatuada en vida, amb calaveres, representacions del Bin Laden i altres imatges relacionades amb l’Islamisme; quadres anomenats petons anals, on l’autor amb l’ajuda d’una mica de pintura i el seu propi cul marcava papers que contenien el logotip de cada un dels hotels on s’allotjava, un dels quals és l’Hotel Rialto de Barcelona; màquines amb un olor repugnant que representen l’aparell digestiu humà, una biblioteca plena de llibres en blanc, un Porsche gras i més obres que no sabria descriure. Si sou amants de museus estranys, aquest és el vostre museu, tot i que us agafa una mica lluny. El principal artista que exposa és Wim Delvoye, artista belga que potser trobareu algun dia exposant més a prop de casa.

Petó anal

Vane

23 Febrer: Northern Territory (Uluru)

Aquest va ser el primer cop que ens separaríem amb la Vane, després de 1 mes i mig juntes gairebé les 24 hores del dia. Els nostres camins van seguir direccions diferents i ella va preferir quedar-se uns dies més a l’illa mentre jo començava l’aventura cap a l’interior d’Austràlia, l’Outback al Territori del Nord.

Només començar el viatge jo ja patia per l’avió, bé, els avions. Resulta que tenia que agafar tres vols per arribar a Ayers Rock, ciutat situada al mig del desert australià, passant per Canberra, capital d’Austràlia, i Sydney. Només tenia trenta minuts per canviar d’avió a cada un dels aeroports mencionats. Ja veieu, per lo tant, que era una mica missió suïcida, tot i que tot era amb la mateixa companyia aèria i si hi havia algun contratemps, se’n havien de fer càrrec ells mateixos. Doncs certament les meves pors no anaven mal encaminades. Durant el primer vol anuncien que degut al gel de la pista no podia aterrar ni enlairar-se cap avió de l’aeroport de Canberra. Jo ja hem veia dormint en un hotel de Sydney aquell dia, ja que l’avió que havia d’agafar de Sydney a Ayers Rock era diari i si el perdia no em quedava cap altre remei que esperar a l’endemà. Però després d’estar 5 minuts parlant amb les hostesses vaig entendre que el nostre avió estava anant directe a Sydney, sense aterrar a Canberra. Així que finalment em va acabar sortint tot millor del que em pensava, ja que vaig acabar arribant una hora abans a agafar el suposat tercer vol a Sydney i em vaig estalviar el transbord a un segon avió. No m’ho creia però per fi havia tingut sort amb els avions.

Quan vam arribar a Ayers Rock, una bafarada de calor em va impregnar tot el cos. Estàvem a uns 35º, per fi notava que vivia l’estiu austral. Només sortir d’aquell aeroport diminut, hi havia uns servei gratuït d’autobusos que et duia al teu hotel, hostal o càmping de manera molt organitzada. L’aeroport no es trobava gens lluny de la zona residencial. Em va sobtar molt que en mig del no res, hi pogués haver un ressort que comprenia: hotels de major o menor categoria, una zona comercial molt petita, una zona d’acampada, un centre mèdic, una biblioteca, una comissaria de policia, una gasolinera, una estació de bombers i finalment l’hostal per motxillers, que és on jo m’hi allotjaria durant els cinc dies següents. 

A la vegada, tot aquet complex turístic, es trobava connectat per un servei gratuït d’autobús que cada 15 minuts et duia d’una banda a l’altra del resort i el qual seria el meu gran amic durant aquells dies, ja que a la zona no hi havia gran cosa per fer sinó es disposava d’un cotxe. Molts ja sabeu que aquesta mena de circs turístics muntats per satisfer les necessitats de les grans masses no m’agraden gens, però no vaig tenir cap altre remei que passar per l’adreçador si volia veure una de les zones del món que sempre havia volgut visitar.

Només arribar a l’hostal em van donar una habitació que durant cinc dies vaig haver de compartir amb 19 noies més. Vaig acabar odiant a Japó sencer i després entendreu perquè ho dic. La veritat és que l’estada a Ayers Rock no mereixia la pena més de dos dies sinó es tenia un cotxe amb el que voltar tota la regió. Però la piscina de l’hostal em va estalviar molts minuts d’avorriment. Aquell dia no vaig fer molta cosa més que instal·lar-me i anar a comprar alguna cosa per menjar a l’únic supermercat que hi havia en molts kilòmetres de distància.

El dia següent pintava bastant avorrit, tot i que va acabar sent molt millor del que esperava. Resulta que vaig anar a visitar la biblioteca per buscar connexió a Internet, molt cara de trobar, i mai millor dit, en aquella regió remota del país. I allà vaig conèixer dues noies alemanyes molt maques amb les que vaig compartir un berenar sorpresa per gentilesa de la biblioteca del poble, organitzat per atraure als pocs nens de les rodalies i engrescar-los en la lectura de llibres. Molts dels habitants són aborígens i no tenen aquestes costums. Així que de retruc les tres en vam sortir beneficiades i vam poder gaudir d’un berenar inesperat. Però la meva sort aquell dia no va acabar allà, després vam anar una estona a la piscina i el cambrer ens va servir uns granissats de maduixa i síndria que amb la calor que feia se’ns va posar realment bé. No donàvem crèdit. Us haureu donat compte de amb què poc s’és feliç quan s’és tant lluny de casa, perquè suposo que per tots vosaltres això són minúcies. Però en un país on tot és tant car, aquestes coses s’agraeixen un munt. 

Vam acabar el dia anant a veure la nit estrellada del centre d’Austràlia. I no menteixo quan dic que va ser espectacular. No he vist mai una nit tant estrellada com aquella, a banda de la de la Índia que se l’hi apropa bastant. Estàvem en un lloc privilegiat, enmig d’un desert enorme, on no hi ha pràcticament cap llum artificial. Vam poder contemplar la Via Làctica que travessava el cel d’un cantó a l’altre, espectacular. Em van passar moltes coses pel cap: “com m’agradaria tenir una càmera que pogués captar tota aquesta bellesa”, “m’agradaria entendre més d’astronomia per saber quines estrelles estic admirant o estar amb algú que m’ho pogués explicar”, “a la Vane li encantaria estar aquí” “que gran és el món”. Segons una de les alemanyes es veia la constel·lació d’Orió i a mi em va cridar l’atenció una estrella en particular que era més ataronjada que totes les demés. Em vaig imaginar que devia ser Júpiter, ja que segons tinc entès al cel de Barcelona, Júpiter, és "l’estrella" més brillant de totes, però es clar, allà ho eren totes igual de brillants, així que vaig suposar que la més ataronjada era aquet planeta. Però resulta que més tard hem van informar que el que havia vist era Mart!!! Es veu que Mart des de l’hemisferi nord és impossible de veure, així com l’osa polar des de l’hemisferi sud. Hi vaig tornar altres nits a veure les estrelles, però ja no va tornar a fer la mateixa nit, els núvols embrutaven el cel impedint-ne la visió estel·lar.

25 Febrer: Uluru i Mt. Olgas

Uluru

Per fi va arribar el gran dia, en que es compliria un dels meus somnis: contemplar Uluru des de pocs metres. Uluru és una formació de roca sedimentària i les restes de l’erosió lenta d’una serralada de muntanyes. És el segon monòlit del món amb 348 metres d’alçada i 9 km. de contorn. I 2,5 km. sota terra.

Aquell seria el tercer tour organitzat del viatge, ja que era impossible visitar la zona per un mateix, una vegada més, sense transport privat. L’excursió comprenia la visita guiada dels Mont Olgas, Uluru, el centre cultural i un sopar veient la posta de sol des de Uluru. Simplement increïble. 

Mt. Olgas

Mt. Olgas

Mt. Olgas

Uluru

Hi ha molta gent que al llarg del viatge ens havia dit que no mereixia la pena desplaçar-se fins allà, per la llunyania, pel preu i perquè segons ells, Uluru, és una simple roca enmig del no res. Tot això és cert. Però és una roca que té un significat sagrat i ancestral pels aborígens que la ment occidental no és capaç d’entendre. I és per això que molta gent prefereix escalar la roca, sense tenir en compte, l’opinió de la gent que ha viscut allà des de sempre, des de temps remots, i sense ni tant sols escoltar quina és el seu significat. Ara està prohibit profanar la roca d’aquesta manera, però si els blancs, que és el que som per ells, fóssim capaços d’arribar aquesta conclusió sols, no faria falta cap mena de prohibició. S’ha perdut el respecte pel que és dels demés. 

Pintures aborigens

La posta de sol, va ser magnífica, no sé la quantitat de fotografies que vaig arribar a fer. L’espectacularitat del moment radica en que la roca canvia de color segons la llum solar que li arriba. M’ha costat molt decidir-me per les millors, però espero que us agradin, perquè vaig gaudir de valent com una nena petita captant totes les instantànies que vaig fer i veient com cada un dels colors que desprenia la roca em sorprenia més que l’anterior. 

Mt. Olgas

L’últim dia vaig conèixer un matrimoni català de Barcelona que estava fent la volta al món amb el seu fill de 2 anys. Vaig passar tot el matí amb ells a la piscina. Ja em pensava que me n’aniria d’allà sense conèixer algú català, però no, estem per tot arreu.

Tots els que estàvem allotjats a l’hostal teníem la gran sort de poder gaudir des del mirador d’una panoràmica meravellosa d’Uluru. A banda del tour realitzat aquell dia, vaig poder admirar des d’allà, la sortida del sol, llevant-me a les 5 del matí, el sol del migdia, i altra vegada la posta de sol, però aquesta vegada des d’una altra perspectiva més llunyana. Cap d’aquestes imatges em va defraudar i realment aquells 5 dies enmig del no res, on l’única feina a fer era observar la roca més gran d’Austràlia, impertorbable al llarg dels segles, van merèixer la pena.