Primer dels 12 mesos: Shangai i Austràlia

Hola amics!! Quan ja s’ha complert una mica més d’un mes, des de que vam deixar Barcelona, començo a escriure el bloc del viatge. Sé que hauria d’haver començat abans, però la veritat és que soc bastant mandrosa escrivint, ho he deixat estar masses dies i ara me’n adono que tinc moltes coses a explicar. Però m’agradaria que tots els nostres amics i familiars poguéssiu seguir les nostres aventures malgrat l’enorme distància que ens separa. Aquest és un bloc escrit per algú amateur en aquest tema, així que espero que disculpeu algunes vegades si la narrativa no és la correcta.

I la història comença així:

9 Gener 2012

Després de gairebé 4 mesos de preparatius, que com molts de vosaltres sabreu, ens van atabalar bastant, comencem el nostre gran viatge, que segons tenim planificat ens durà a visitar els següents països: Australia, Indonèsia, Malàisia, Singapur i Nova Zelanda.

Tot va començar el dia 9 de Gener del 2012 quan vam agafar l’avió que ens duria de Barcelona a Frankfurt i d’allà arribaríem a Shanghai el dia següent pel migdia.

Només començar l’aventura, tot just després d’acomiadar-nos dels nostres pares, ens trobem amb el primer obstacle, que més tard i per altres aventuretes esdevingudes en aeroports posteriors, em faria adonar que no tenim gaire sort amb els empleats dels aeroports. Després de passar fins a tres vegades pel control de seguretat, em diuen que no puc dur tants medicaments a la maleta i que necessiten veure les receptes mèdiques. L’any passat per anar a l’Equador ho duia tot, per si de cas, però no m’ho van demanar, i clar, aquest any que no les duia, apareix el senyor Murphy i me les demanen. Després d’explicar-li a l’home de seguretat quins medicaments duia un per un i de suplicar-li que me les deixés passar dient-li que me n’anava un any i que les necessitaria, decideix cedir, aconsellant-me que fos l’última vegada que no ho facturava. I clar, arrel d’aquest contratemps ara sempre facturo els medicaments amb risc de que si em perden la maleta ho perdo tot...

Arribem a Frankfurt, on només hem de fer dues hores d’escala, per agafar el següent avió que ens duria a Shanghai. Allà coneixem una parella catalana, que està vivint a Sydney i passem amb ells les dues hores, parlant de tot el que podríem fer a Austràlia. Una parella molt maca que fins i tot s’ofereix a guardar-nos les maletes quan anéssim a recórrer Indonèsia per no dur tant pes a sobre. Finalment agafem l’avió. Desgraciadament a mi em toca tenir assegut just davant l’única persona en tot l’avió, que decideix passar tota la nit dormint amb la llum oberta. Aguanto una hora i li demano a l’hostessa que li apagui la llum. Quan aconsegueixo dormir-me ens desperten per esmorzar a les set del matí i quina és la nostra sorpresa quan veiem que ens donen noodles per esmorzar. Visca la Xina! Què malament se’ns va posar a les dues aquest esmorzar.

10 Gener: Shanghai

Arribem a l’aeroport de Shanghai on després d’aconseguir passar la duana xinesa, biéeeeeen!! nervioses, esperem a agafar la maleta, amb esperances que no ens l’hagin perdut. Després agafem el metro per anar fins la parada que queda més a prop del nostre hostal. I per fi ens trobem immerses en la societat xinesa. Carrers plens de gent a vesar, sense cap mena d’ordre, caminant en totes direccions, bruts i amb una olor constant de menjar per tot arreu. A l’hostal ens toca dormir amb quatre noies xineses, molt simpàtiques que amb prou feines ens poden dir com es diuen, d’on son i què hi fan a Shanghai, en anglès. Aquesta és una altra realitat que desconeixíem i que descobrim a la ciutat: ningú parla anglès! Durant els dos dies que romanem a Shanghai ens desesperem per fer-nos entendre a l’hora de menjar, comprar o saber cap on anar. La veritat és que guardem bastants anècdotes d’aquests dies.

Per començar el metro és una llauna de sardines i érem les úniques occidentals viatjant en aquesta mena de transport. Abans de baixar a l’andana, t’obliguen a passar per un detector d’explosius, i vaig perdre el compte de les vegades que la Vane va haver de passar la motxilla per allà com si fos una terrorista. Una vegada s’hi entra, una força humana xinesa t’empeny a entrar tant si com no a dins del vagó, de tal manera que t’hi emboteixen com sigui, com si no hagués de passar cap altre metro en 10 anys. Per altra banda, no deixen sortir a la gent abans d’entrar-hi, allò és un campi qui pugui i tonto el último. M’hagués agradat filmar aquest moment, però de ben segur, que m’haurien tirat la càmera al terra entre tots. Per altra banda, també sobta l’enorme habilitat que tenen els xinesos al carrer, de no aturar-se en un pas de vianants ni tant sols quan el semàfor està en verd pels vianants i de poder esquivar-te aconseguint passar sempre per davant teu evitant atropellar-te només per dues mil·lèsimes de segon. Suposo que aquests fenòmens només són resultat de la gran quantitat de gent que hi viu, i és l’única forma que han trobat entre tots de sobreviure en una ciutat amb 23 milions d’habitants.

Al dia següent em ve de gust comprar-me una pasteta i tornem a viure una escena força pintoresca. Quan em dirigeixo al mostrador a demanar-li a la dependenta que em doni una pasta, senyalant-li “una” amb el dit i després indicant-li també amb el dit la pasta que desitjava, quina és la nostra sorpresa quan la dona no deixa de moure el cap cap a l’esquerra i la dreta sense parar, i s’ajup de cop i volta darrera el mostrador. Passen dos minuts i la dona no mostra senyals d’aixecar-se. Nosaltres bocabadades i sense entendre el que està passant, mirem al nostre voltant i veiem a la resta de dependentes rient per sota del nas. Així que decidim no moure’ns d’allà fins que la dona es torni a aixecar i ens doni la pasta que li vam demanar. Passats tres minuts més, la dona no té altre remei que tornar a aixecar-se. I pasta aconseguida!! Jajaja. La cara d’atònites que se’ns queda a les dues no té preu.. Resulta que molta gent d’allà, com que no saben parlar anglès i no t’entenen prefereixen no fer-te cas. Però clar, bé nosaltres havíem de menjar!

L’altra complicació de la ciutat és poder menjar quelcom que no sigui picant. Com que totes les cartes estan en xinés i ells no parlen cap altra llengua, no et queda més remei que buscar entre els restaurants que tenen dibuixets a la carta i refiar-te del cambrer/a en qüestió, quan li repeteixes tres vegades que no t’agrada el picant. I res, missió impossible. Acabem sopant una brotxeta de ves a saber quines verdures i quina carn al mig d’un dels carrers bruts de Shanghai.

Doncs bé, ja parlant en termes turístics, Shanghai no ens va deixar gaire bon sabor de boca. La ciutat no ens va agradat molt, té una zona anomenada Pudong que és on es concentren la major part dels gratacels i oficines de la ciutat, com la torre de la perla o l’edifici anomenat obre llaunes.

Panoràmica de Pudong

Obre llaunes o World Financial Center

Al centre hi transcorre el carrer Nanjing on s’hi troben la majoria de comerços i botigues de la ciutat i on passejaven gran part dels ciutadans, fent les seves últimes compres abans del cap d’any xinés que era el dia 22 de Gener. Enormes cartells de colors llampants inundaven cada un dels carrers de Shanghai, per commemorar l’entrada a l’any del Drac.

Nanjing Road

També hi ha un parell de temples a visitar, el de Jing'an i el del Budha de Jade que nosaltres vam decidir veure’ls des de fora. I la passejada pel Bund, que transcorre paral·lela a tot de cases d’estil colonial. Per sort, ja a l’últim moment, hores abans de tornar a l’aeroport, per sorpresa, ja que la nostra intenció era visitar el jardí Yu Yuan, vam descobrir tota una ciutat històrica, el vell Shanghai, on els monarques de la dinastia Ming anaven a passar una temporada quan a Beijing hi feia massa fred. Un lloc espectacular, ple de carrers antics i que vam poder gaudir de valent gràcies al consell d’un ancià que ens va indicar on trobar un ascensor gratuït per pujar a la terrassa d’una de les cases, des d’on vam poder contemplar tot el centre històric i al fons el barri de Pudong, que contrastava amb els seus alts gratacels. 

Nou any xinés, el del drac

Ciutat antiga

13 Gener: Austràlia-New South Wales (Sydney)

Per fi a Sydney!!! El vol des de Shanghai va ser horrorós, vam anar molt més enllaunades que als vols anteriors i altra vegada noddles per esmorzar, no ens ho podíem creure. Deducció: igual que si no vols pols no vagis l’era, sinó vols noddles no viatgis amb Air China.

Doncs bé, aquí no acabava la nostra odissea abans d’arribar a la casa del noi on estaríem allotjades. Resulta que com que el viatge tindrà una durada d’un any, hem decidit intentar fer couchsurfing a totes les ciutats on puguem d’Austràlia i Nova Zelanda, ja que són els països més cars. Pels qui no ho sabeu, el couchsurfing és una manera innovadora de viatjar per tota la gent motxillera. Consisteix en dormir, de manera gratuïta, a casa de gent que ofereix el seu sofà o si hi ha sort algun llit. Quan ets al teu propi país pots participar-hi fent el mateix, tot i que no hi estàs obligat. Així que nosaltres havíem “reservat” unes 10 nits amb un noi de Sydney que és diu Gavin. Però resulta que no acabava de treballar fins les 16h, així que com a dones sense sostre vam haver de passar unes 5 hores a un dels 1.000 McDonald’s de Sydney, intentant aconseguir connexió a Internet, però sense gaire èxit. La casa del noi era molt cèntrica, la veritat és que vam tenir molta sort, perquè era molt moderna, amb piscina i sauna inclosa i a més a més vam poder gaudir d’una estància en una habitació amb un llit per nosaltres soles durant tots aquells dies i durant uns quatre dies vam estar totalment soles a la casa.

A Sydney com molts ja veu veure, vam tenir la gran sort de coincidir amb el Xavi i el Borja, companys de feina. El mateix dia que vam arribar, ja vam quedar amb el Xavi per prendre un cafè, però estàvem molt cansades pel viatge i no vam tardar gaire a marxar.

Al dia següent el Xavi ens va fer de guia per la ciutat que tant estima, i vam visitar el que més ganes teníem de veure de Sydney: l’Opera House i el Harbour Bridge. Vam poder contemplar l’opera des de tots els angles, des del jardí Botànic, des de la cadira de Mrs Macquaries i també des de l’altra banda del Harbour Bridge, ja que el vam creuar caminant, després de passejar-nos per les tendes del barri de The Rocks. Aquest és el barri més antic de la ciutat ja que és on es van assentar els primers colons de Sydney i encara conserva els carrers antics i les cases baixes de l’època que contrasten amb els alts gratacels que hi ha al mateix darrera. Aquell dia vam acabar ben esgotades, però molt contentes.

Xavi a Xina Town

Al dia següent vaig anar amb el Xavi de compres pel Paddy’s Market, un autèntic mercat xinès gegant, al vell mig de Xina Town. Allà hi vam passar tota la tarda fins que vam ser gairebé els últims de marxar, perquè el Xavi no podia anar-se’n sense comprar TOTS els coales i demés records que desitjava, jajaja, era ja uns dels seus últims dies del viatge i havia d’aprofitar.



Per la nit vam anar a veure l’ambient que es respirava a Oxford Street, el bressol homosexual de la ciutat, però és clar, eren ja les onze de la nit i ja estava tot mort. Ens oblidàvem que els australians solen començar a sortir a les set de la tarda de casa seva i a les onze ja estan tots dormint.

Jardí Xinés

Al dia següent vam haver de prescindir de la grata companyia del Xavi, ja que ell volia dedicar el matí a altres coses. Vam aprofitar per seguir veient altres parts de la ciutat. Aquell dia vam caminar per Macquaire Street on hi ha el Hyde Park Barracks Museum, el Parlament i la biblioteca estatal, fins arribar fins a Circular Quay, lloc des d’on surten tots els ferris que circumden la badia de Sydney. D’allà ens vam dirigir a visitar el jardí xinès. Cal dir que el de Shanghai no el vam anar a veure, però aquest sí, jajaja, ironies dels viatges. Ens va agradar força, un racó de pau i tranquil·litat al vell mig d’una ciutat com Sydney on s’hi respira el mateix estrés que a qualsevol gran ciutat.

17 Gener: Watson Bay i Bondi Beach

Durant aquests quatre primers dies no vam tenir molta sort amb el temps, la pluja anava i venia com volia. Ja per fi el dia següent vam poder gaudir d’un dels millors dies que hem tingut en un mes. Amb el Xavi i el Borja vam anar a la Watson Bay i la famosa Bondi Beach. Vaig agafar per primera vegada el ferri que uneix Circular Quay amb Watson Bay. Va ser molt emocionant poder fer altra vegada fotos a l’Opera House però aquesta vegada des del mar.

Borja

A Watson Bay vam gaudir d’una caminada per tota la badia, contemplant els penya-segats i les platges que l’envoltaven.

Watson Bay

Bondi Beach

Allà el Borja i el Julien van preferir aturar-se en una de les platges i el Xavi i jo vam seguir el nostre camí fins a Bondi Beach on ens esperava la Vane. Bondi Beach ens va agradar molt perquè és un platja molt llarga i amb sorra blanca, però pel meu gust massa turística. El que més m’agrada de les platges australianes és que la majoria tenen una zona de gespa abans d’arribar a la zona de sorra, permetent que puguis gaudir de l’ambient sense necessitat de baixar fins la sorra. I el que més em va sorprendre és la gran preferència que es dóna als surfistes a la platja, ja que aquests gaudeixen del tros més gran de mar per nedar-hi, apartant a la resta de banyistes en una petita zona de mar que queda entre banderoles.

18 Gener: Zoo

El dia següent el vam dedicar tot sencer al zoo. Teníem moltes ganes de veure els coales i els cangurs i en vam sortir prou satisfetes, tot i que ens hagués agradat poder veure molts més cangurs. El zoo de Sydney és enorme, tant, que vam necessitar sis hores per recorre’l. Els animals més sorprenents i característics d’Austràlia a banda del coala i el cangur són l’echidna, el platypus o ornitorinc i l’emú. El que menys hem va agradar: que tinguessin engabiats un lleopard de la neu, cabres de l’Himàlaia i demés animals que amb el sol que espatarrava era normal que estiguessin amagats a l’ombra la gran part del temps. Cal dir, que no m’agrada que tinguin engabiats cap dels animals que hi tenien allà, però la veritat és que va ser una manera de conèixer la fauna autòctona. Aquell dia vam acabar esgotades i sense poder donar cap pas. Per la nit ens vam acomiadar definitivament del Xavi i el Borja, que a hores d’ara ja deuen estar treballant altre cop!! jajajaja

Dimoni de Tasmània

Echidna

Ornitorrinco

Coales

Emú

Les tres germanes

19 Gener: Blue Mountains

I al dia següent, sense gairebé descansar vam haver de llevar-nos ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, com tant li agrada al Guardiola de Cracòvia i com tant poc li agrada a la Vane, per anar direcció les Blue Mountains. Vam agafar un tren regional i en dues hores que se’ns van fer eternes hi vam arribar. Allà el que més ens va agradar va ser el mirador que hi ha per veure les tres germanes, nom que se li dóna a la formació rocosa amb forma de tres muntanyetes que també té la seva pròpia llegenda aborigen, i que és la següent:

“Tres germanes que es deien Meehni, Wimlah i Gunnedo de la tribu dels Gundungurra vivien a la vall de Jamison. Les tres germanes estaven enamorades de tres germans de la tribu veïna Dharruk, però el matrimoni entre ells estava prohibit per una llei tribal. Així que els germans que eren guerrers van decidir raptar les tres germanes. Es va desencadenar una guerra tribal que va obligar al savi de la tribu de les tres germanes a convertir-les en pedra. Pretenien convertir-les altra vegada en persona una vegada hagués acabat la guerra i el perill hagués passat. Per desgràcia, el savi va ser assassinat durant la guerra i fins avui ningú ha estat capaç de trencar l’encanteri i tornar les tres germanes a la seva forma humana”.

Blue Mountains

També des d’aquest mirador es pot contemplar l’extensió del parc que sembla que no té fi, cap a l’interior d’Austràlia en direcció al Outback.

En canvi, la part del parc més turística que engloba un telefèric, un telecadira i una espècie de tren cremallera, que fan més accessible una part del parc i una zona que solia ser una mina, no ens va agradar gens. Primer perquè com ja he dit és el més turístic i a més a més tot el tema d’accessibilitat que comporta, passarel·les de fusta i rampes que serpentegen entre la vegetació i que enlletgeix el paisatge. Així que vam marxar d’allà tant ràpid com havíem arribat, per tornar altre cop a Sydney.

Els dies següents, els últims que ens quedaven a Sydney, els vam dedicar a donar més voltes per la ciutat i veure el poc que ens podia faltar. Vam aprofitar per anar una mica de compres, i per veure el barri de King’s Cross, que aviat el vam tenir vist. És un dels carrers amb més ambient nocturn de la ciutat, ple bars i restaurants per a tots els gustos. I un dels dies que el sol es va dignar a sortir, vam aprofitar per provar la piscina que hi havia al terrat amb vistes a l’Opera House, el Harbour Bridge i el Hyde Park. Aquell dia seria l’últim de les dues setmanes següents que veuríem el sol. Així que ens va donar temps de cremar-nos lleugerament, pelar-nos i tornar a estar igual de blanques que abans. Perquè ja sabeu que el forat de la capa d’ozó està situat just a sobre d’Austràlia, i tot i que vam utilitzar factor 50, ens vam cremar. Bé, rectifico, la Vane es va cremar per zones, ja que la seva pell té diferents tons i ara té un gran problema per aconseguir la mateixa tonalitat en tot el cos.

23 Gener: Queensland (Surfers Paradise i Brisbane)

Molt animades marxem cap a l’Estat de Queensland. Pels que no ho sapigueu, Austràlia es divideix en: Nova Gales del Sud, Queensland, Victoria, Territori del Nord, Australia del Sud, Australia Occidental i Tasmània. Fins aleshores havíem estat a Sydney, capital de Nova Gales del Sur i aquell dia anàvem cap a Surfers Paradise, a la Gold Coast, Queensland.

Cristina i Laia a Surfers Paradise

Surfers Paradise és una ciutat que la comparen amb Marbella, tot i que segons el meu parer s’assembla a Empuriabrava per la quantitat de canals que té, però és una ciutat extremadament turística. Nosaltres hi volíem anar per la platja que hi ha i per poder arribar a la ciutat de Byron Bay, de la que ens havien parlat molt bé, però a causa del mal temps que ens estava fent no vam poder anar cap dia a la platja, tot i estar a 200 metres de distància i tampoc vam acabar anant a Byron Bay, perquè hagués estat tres quarts del mateix. Vas ser una pena perquè no vam poder visitar el cap de Byron, que és el cap que es troba més a l’est d’Austràlia. Va ser bastant depriment, ens llevàvem amb pluja i ens en anàvem a dormir que seguia plovent. No sabíem que fer ja que a Surfers Paradise si no fa sol i no es pot anar a la platja no hi ha res més a fer. L’altra alternativa era sortir de festa per la nit, que ho vam fer un parell de vegades, però es clar, sortir per Austràlia és caríssim, com tot, i el nostre pressupost no donava per sortir tots els dies de festa per sentir que no perdíem el temps en aquest poble. Sort en vam tenir de dues noies catalanes que estan estudiant allà, la Cristina i la Laia, que vam conèixer a través del Ryan, que era el noi que ens va deixar dormir a casa seva, ja que vam poder quedar amb elles un parell de vegades i compartir sensacions d’Austràlia que teníem i de les que no anàvem tant equivocades.

Vam estar-hi fins l’Australian Day, el 26 de Gener. Aquesta és una gran festa aquí Austràlia, és festa nacional, així que la majoria de gent no treballava. La nostra sorpresa va ser quan, a les set del matí el noi que ens havia deixat dormir a casa seva, va començar a cridar: Today it is Australian Day!!! va posar la música ben forta, per despertar-nos i perquè ens uníssim amb ell i el seu company de pis a la celebració del dia més important de l’any. La música consistia en una cançó famosa anomenada Waltzing Maltilda http://www.youtube.com/watch?v=7_iwMnzpiww   que només s’escolta aquell dia en concret, i que encara a dia d’avui en recordem el seu ritme amb desgrat. El noi va intentar aixecar-nos del matalasset en el que dormien, encara no sabem com, fent-nos donar la tombarella al revés. Tot i així no va aconseguir que anéssim a esmorzar ous amb cansalada, que no ens venien gens de gust, com tampoc passar el dia a la platja bevent amb la resta d’australians borratxos que no van parar d’escoltar música i ballar durant tot aquell dia. Així que la conclusió irònica és que els australians també celebren una festa nacional al pur estil nord-americà, dels qui tant es volen diferenciar.

Fartes de tanta música, que s’escoltava des de qualsevol part de la ciutat, de tant jove borratxo que no parava  de cantar la mateixa cançó una vegada darrera l’altra, i de la pluja que no cessava vam trucar mig desesperades a l’Eleanor, amiga del meu bon amic Xus, que molt amablement ens havia donat el seu telèfon per contactar amb ella quan estiguéssim per aquella zona. Ella ens va dir que ens rebria encantada a casa seva a Brisbane. Nosaltres teníem couchsurfing pel dia següent a Brisbane, però ja no aguantàvem una nit més en aquella ciutat, en la que hi dúiem quatre dies sense fer ni veure absolutament res.

Brisbane

Així que ens vam plantar a Brisbane, que és la capital de l’estat de Queensland, aquella mateixa nit.

Eleanor

De l’Eleanor en guardem un molt bon record. Es va dur molt bé amb nosaltres, ens va tractar com si ens coneguéssim de sempre, i ens va acollir a casa seva sense cap mena de problema. Ens vam sentir com a casa i va ser el primer dia de molts que vam poder menjar bé i saludable. Una simple amanida i una mica de formatge va ser per nosaltres un gran banquet. També ens va fer una ruta ràpida en cotxe pel centre de Brisbane, per a que ens en féssim una idea, ja que seguia plovent, i amb ella vam pujar també a la muntanya més alta dels voltants de Brisbane, per veure tota la panoràmica de la ciutat i dels voltants. I també amb ella va ser la primera vegada del viatge que provaríem cangur. El que ens va sorprendre és que no només es pot consumir la carn de cangur als restaurants, sinó que en qualsevol supermercat pots aconseguir aquesta carn, que està envasada al buit al costat del llom, la vedella o el pollastre. La nostra primera sensació, ja que en provaríem més vegades, i tot i no ser cap de les dues grans amants de les carns, va ser la de degustar un filet de vedella, però una mica més dur i amb un lleuger sabor més fort.

Al dia següent vam anar a dormir a la casa de dos nois que només oferien un sofà i un matalàs, i dels quals no en parlaré gaire perquè tampoc és que ens fessin molt cas. Els dos treballaven i quan estaven a casa es passaven l’estona veien un dels molts programes avorrits de la televisió australiana. Vam dormir-hi tres dies i vam marxar.

Serena

A Brisbane també vam conèixer la Serena, amiga de la Isa, també una bona amiga meva de Barcelona. Amb la Serena només hi vam estar unes hores, recorrent a peu el més important del centre de la ciutat, ja que aquell dia ens feia una mica més de bon temps, i també vam anar a dinar barramundi, un peix típic només d’Austràlia, que teníem ganes de provar des de feia molts dies, i per casualitat vam trobar un lloc on el cuinaven per molt bon preu, i la veritat és que estava realment bo. La Serena ens va dir que si haguéssim estat uns dies més ens hagués dut a la casa que el seu pare té al bosc. Ho vam lamentar bastant perquè hagués estat una bona manera de veure l’interior d’aquella regió. Però es que no aguantàvem ja més aquella zona del país, després de dur una setmana sense parar de ploure. Havíem decidit canviar la ruta del viatge, i en comptes de seguir cap amunt fins a Cairns per veure la Gran Barrera de Corall, vam decidir canviar els plans i tirar cap a Melbourne. Ja hi tornarem més tard a Cairns, perquè no volem marxar d’aquí sense veure la Gran Barrera, i esperem tenir més sort i  que la propera vegada el temps sigui completament diferent.

31 Gener: Victoria (Melbourne)

Vam arribar a Melbourne només dos dies després que acabés l’Open d’Austràlia, en que el Nadal va perdre la gran final que va jugar contra Djokovic. Teníem moltes esperances posades en Melbourne, tot i que el pronòstic climàtic no era molt positiu.

Maurice

Vam arribar a la ciutat sense tenir lloc on dormir. Així que ens vam passar tot el matí buscant i enviant mails desesperadament a tot aquell qui oferia casa. Vam tenir la gran sort, que un noi que es diu Maurice, ens va contestar a l’acte, ja que ja ens veiem dormint en un dels hostals de la ciutat. La pega de la casa era que estava a 30 minuts de Melbourne amb tren. Però era l’únic que havíem aconseguit i no ens va quedar altre remei que anar cap allà. Quan vam arribar a Blackburn, que era el nom del poble, ens vam trobar amb un poble més aviat petit que no tenia res d’especial. El noi ens va rebre molt bé, ens va caure molt bé, i hi vam estar també molt còmodes a casa seva. Fins i tot uns dels dies ens va preparar per sopar arròs amb curri, que estava deliciós. Ell vivia amb dos germans més i la veritat és que eren tots encantadors.

A Blackburn va ser el primer lloc on ens van insultar en anglès. Un dels dies que anàvem caminant al súper per comprar alguns queviures (imagineu-vos un poblet d’uns 12.000 habitants, on no hi ha ni déu pel carrer), vam creuar un dels carrers sense cap mena de pas de vianants i de cop i volta se’ns va aparèixer un cotxe conduït per una dona, que no hi devia tocar gaire, perquè com que no vam fer senyals d’aturar-nos una mica més i ens atropella i a la vegada treu el cap per la finestra i ens crida: you’re idiots!!! Altra vegada se’ns va quedar cara de circumstàncies a ambdues (¿?)

Federation Square

El dia següent el vam dedicar a recórrer la ciutat a peu, i literalment, ja que vam serpentejar un carrer darrera l’altre, passant pel Xina Town, el carrer grec, la Federation Square, on es reuneix la major part de gent, ja que es troba al costat mateix de la Flinders Street Station d’on surten molts dels trens regionals, la biblioteca estatal i el Queens Victoria Market, un mercat ple de bars, restaurants i tendes artesanals amb molt d’ambient.

Flinders Street Station & Eureka Skydeck 88

St. Paul's Cathedral

State Library

2 Febrer: Great Ocean Road

L’endemà vam poder assistir al nostre primer tour organitzat. Vam anar a veure la Great Ocean Road. El tour va consistir en un recorregut en autobús amb 21 persones més per una ruta de 420 km. que va paral·lela a la costa i que passa per llocs espectaculars com Apollo Bay, Cape Otway, el cap més meridional d’Austràlia i la platja dels 12 apòstols, que són formacions rocoses que emergeixen de l’interior del mar. També vam tenir la gran sort de poder veure coales a molt poca distància i en llibertat a diferència dels que vam veure al zoo de Sydney.

Cape Otway

Aquell, finalment, va ser un dia de sol. Ens feia molt vent al costat de la platja, però no hi havia ni núvols ni pluja. El que ens va deixar més parades, va ser la gran barbacoa que ens van oferir. Al fulletó del tour i posava ben clar que hi anava inclosa una autèntica barbacoa australiana. I clar, nosaltres ens esperàvem una barbacoa amb almenys carn de cangur. Doncs no, la barbacoa va consistir en una mica d’amanida de patates, amanida d’enciam i dos peces de salsitxa. D’això en deduïm la manera en que poden arribar a prendre el pèl als turistes. Per sort uns dies més endavant viuríem una autèntica barbacoa australiana.

Els 12 Apòstols

Ard Gorge

Damian & Libby

3 Febrer: Dandenongs

L’endemà ja no ens podíem quedar a dormir a casa del Maurice, ja que havia aparaulat amb altra gent que dormirien a casa seva. Així que aprofitant que el Xus també m’havia parlat d’uns molt bon amics seus que vivien per allà a prop, en una granja, vam anar a visitar-los durant el cap de setmana. El Damian i la Libby ens van acollir a casa seva molt amablement i ens van tractar súper bé. Són una parella molt senzilla, molt tranquil·la i molt bones persones. Viuen en una casa molt cuca al mig dels camps de fruita i flors que hi ha als Dandenongs, a una hora de Melbourne, al costat d’un llac que dóna al seu jardí i on s’hi banyen cada matí quan es lleven. Els dos duen dos negocis de lloguer de bicis i cafeteria a la vegada que estan situats un al principi i l’altre al final d’un camí per a ciclistes que té uns 40 km. de llargada.

Uns del dies que vam passar allà el vam dedicar, a tombar-nos durant dues hores a la plataforma que hi ha situada just al mig del llac i relaxar-nos, després de molts dies sense tenir la oportunitat de fer-ho, ja que no havíem parat de visitar coses.

L’altre el vam aprofitar per fer una ruta en bici, amb ells dos i un matrimoni francès amic seu i les seves tres filles petites maquíssimes i molt divertides que no es cansaven de jugar amb nosaltres. Feia molt temps que cap de les dues agafava una bici, però vam aguantar més de dues hores pedalejant, tot i que jo al final ja no podia amb la meva ànima i havia d’anar caminant alguns trossos. He de dir que la ruta va ser pràcticament tota de baixada, ja que ens van pujar en cotxe fins la part més alta de la muntanya, així que ens ho vam passar molt bé i el paisatge va merèixer molt la pena. A la nit ens van convidar, aquesta vegada sí, a una autèntica barbacoa australiana, en la que vam poder degustar altre vegada cangur, però aquest cop eren pinxos de cangur i encara estaven més bons i a la nit vam haver de dormir en una tenda de campanya, que vam muntar nosaltres mateixes sense l’ajuda de ningú. Aquell dia vam aprendre el significat de you work it out que és el que ens va dir al Damian quan li vam demanar ajuda alhora de muntar la tenda.

Emmanuelle, Chlóé & Madeleine

L’últim dia ens va caure una calamarsa ben forta, tant, que ens va deixar sense corrent elèctrica la major part del dia, i és clar, en aquesta zona sense llum i sense sol, poc s’hi podia fer, la Vane i jo ens vam aprendre cada un dels teranyines que hi havia a la casa, perquè com a bona casa de camp hi havia aranyes per tot arreu, i fins i tot, una de ben grossa i fastigosa se’ns va colar dins de casa, i es va posar a l’escletxa de la nevera, impedint a la Vane que es volia fer un cafè, obrir-la.

6 Febrer: Melbourne

L’endemà vam tornar cap a Melbourne. Després de dues hores de tren i una mitja hora de tramvia, vam arribar exhaustes a la següent casa on romandríem durant tres dies més. Allà només entrar per la porta ens vam quedar les dues en xoc. La història, com ja us he comentat al inici, és que al arribar a Melbourne vam començar a enviar mails a tort i a dret, per aconseguir una casa on dormir. Així que no vam mirar en cap moment el perfil d’aquest noi i tampoc ho vam fer abans d’anar-hi a dormir. I quan vam arribar a casa del Brent, ens vam trobar que vivia en una casa de 30m2 amb un gos enorme, que deixava pèls per tot arreu i que ambientava la casa amb una pudor horrible. Però vam aguantar els tres dies allà. El noi va ser molt amable amb nosaltres i dels pocs on vam estar fent couchsurfing fins aleshores, que es va preocupar per mostrar-nos la zona on vivia i a més vam anar a sopar amb ell una nit un dels plats típics de Melbourne, que consistia en un spretzel amb salsa de tomàquet, gratinat de parmigiano per sobre amb una amanida.

Riu Yarra

Els dies següents els vam dedicar a visitar el que ens quedava de Melbourne. Primer vam recórrer tota la ciutat amb l’autobús gratuït que es dedica a passar pels llocs més turístics. Després vam anar a veure tota la zona que bordeja el riu Yarra, que està plena de restaurants, on hi vam menjar sushi. M’agrada molt la manera que tenen de servir el sushi a Austràlia, ja que no ho serveixen tallat en trossos petits sinó en rotllos llargs de manera que amb tres rotllos de sushi ja menges.

Eureka Skydeck 88

Cricket Stadium

Després vam arribar fins l’àrea on està situat l’estadi de criquet i també l’estadi de tenis on es juga l’Open d’Austràlia cada any i que feia uns dies s’havia acabat.

Rover Arena

Royal Botanic Gardens

Shrine of Remembrance

Vam anar caminant fins el Shrine of Remembrance, que és un monument que es va construir en memòria de totes les persones que van lluitar en la Segona Guerra Mundial. He d’explicar que Austràlia, no té gaire anys d’història i crec que igual que EEUU, necessita construir per atraure el turisme, i és per això que a cada una de les ciutats on anem hi ha un monument dedicat als que van participar en la 2a G.M.

Aquest és el memorial més gran de tot Austràlia i des de dalt vam poder gaudir d’unes vistes espectaculars de la ciutat. Fent-nos fotos amb la Vane, sentim de cop i volta en català: “Me’n podeu fer una a mi”. Era un noi de Barcelona, que es diu Marc, i amb el que vam pujar a la torre Eureka més tard i vam passejar una estona per la ciutat. Amb ell ja n’eren uns quants de catalans que trobàvem per Austràlia.

També ens va fer un gran dia, així que vam aprofitar per pujar a la torre més alta de l’hemisferi sud, l’Eureka Skydeck 88. Aquesta torre té només 297m, així que tampoc és cap cosa de l’altre món. Tot i així vam gaudir d’una molt bona panoràmica de la ciutat i exteriors que ens van deixar un molt bon sabor de boca. Al dia següent vam voler dinar al Queen Victoria Market, i tot i que vam anar-hi a les dues del migdia, ens vam trobar que estava tot desmuntat i alguns llocs, fins i tot, ja estaven preparant les coses per sopar. Així que ens vam quedar sense poder dinar-hi.

Per la nit vam acomiadar-nos de Melbourne i vam agafar un avió direcció l’illa de Tasmània.

I la història continuarà....