Indonèsia: Gili Islands, Lombok, Java i Sumatra

Hola a tots de nou!

En l’entrada anterior us explicàvem la nostra primera setmana a Indonèsia. Ara ja duem gairebé tres setmanes aquí i ja us podem explicar amb més detall quina és la forma de ser de la gent, la seva cultura i les nostres sensacions en relació a aquest país, que hem anat descobrint moltes vegades a cops de bastó.

Durant aquestes tres setmanes aquí Indonèsia, per nosaltres ha estat una lluita constant a l’hora de regatejar, al informar-nos dels preus, els horaris i els llocs a visitar, ningú sap mai res del que li preguntes amb certesa, i després de preguntar a tres persones diferents el mateix te’n adones que cap d’ells t’ha donat la mateixa resposta.

Ens hem sentit molt enganyades, perquè quan anàvem a comprar alguna cosa, veiem com a nosaltres ens pretenien cobrar més del doble que a qualsevol local. També estan tots compintxats en els negocis, en el sentit que el que du el minibús coneix al que després se t’enxufarà com a guia, sense consultar-te i aquest a la vegada et durà a l’hotel de sa mare perquè hi passis allà la nit, però bé, els que viatgeu ja sabeu que això passa també a molts altres països i costa molt de saber-ho dur.

La veritat és que el que ens havien explicat d’Indonèsia no té res a veure amb tot això. Té llocs preciosos i espectaculars, però la gent que tracta amb el turisme espatlla la màgia que podria tenir aquest país.

Tot això és un petit resum del que ens inspira ara mateix Indonèsia, però ho aniré explicant amb exemples conforme relati les vivències viscudes dia a dia.

Per començar, com us vaig dir anteriorment, tenia la idea de realitzar una excursió per veure el Mt. Agung, la muntanya més elevada de l’illa de Bali, amb 3.031 metres i Besakih, el temple hinduista més antic, més important i més sagrat de Bali. Després d’informar-me a la població d’Ubud vaig aparaular el tour pel dia següent amb una de les mil agències que organitzen aquesta sortida. Doncs l’endemà, ja podia anar esperant a l’hotel que em vinguessin a recollir, perquè no va aparèixer ningú. Va ser una de les primeres coses que vam aprendre a Bali. Fins que no pagues el tour, per molt que t’assegurin que et vindran a buscar, no ho fan. Així que em vaig quedar sense poder veure Agung i el temple de Besakih. Realment això no va ser el que més greu em va saber, ja que de temples i volcans en veuríem més, més endavant, sinó la presa de pèl per part d’aquesta gent i la seva poca serietat. També he de dir que vaig pecar d’innocent, però arrel d’allò ja no en vam deixar passar ni una. Volem sempre tots els rebuts amb el seu convenient “pagat” a cada ú d’ells, per si les mosques.

25 Març: Gili Islands

Des d’Ubud va ser d’on vam marxar de l’illa de Bali per anar cap a les Gili Islands. Allà vam contractar un tour, aquesta vegada previ pagament, que ens duria amb minibús fins a Padangbai i d’allà agafaríem un ferri cap a l’illa de Lombok, on agafaríem un segon minibús per arribar fins a Bangsal, i on finalment hauríem d’agafar una barca fins arribar a la nostra illa, Gili Meno.

Del trajecte us he d’explicar vàries coses. Quan vam arribar a Padangbai on vam haver d’agafar el ferri, dos homes, ràpidament i sense pràcticament adonar-nos-en, ens van agafar les maletes per dur-les cap al vaixell. Nosaltres vam pensar que era gent que treballava a l’agència on havíem agafat el tour. Però mentre anàvem cap al ferri vam trobar molt estrany que fóssim les úniques d’entre tots els turistes a les que duien l’equipatge. Doncs vam tornar a pecar de novelles i “pringades”, ja que al arribar al vaixell ens van voler cobrar el servei. Hauríeu d’haver vist la cara que se’ns va quedar a les dues. Ens van començar a cridar com a bojos, perquè no els hi volíem donar res, ja que no ens havien comentat en cap moment que no eren de la companyia i que tenia un cost. I després de muntar un bon sideral, observat per una desena de turistes, vam donar-los els calés que ens demanaven. I el més irònic és que ni tan sols ens van pujar les maletes a dalt del ferri que és el que més ens va costar. Val a dir, que la gent de Bali, és la que més ens ha decebut, són tots uns oportunistes, uns estafadors i uns mentiders. L’únic que se’n salva és el Saedi, el noi que ens va fer de guia els nostres primers dies a l’illa.

Per altra banda, també ens han passat coses bones. Al ferri vam conèixer un matrimoni encantador de Barcelona, la Rosa i el Jordi (ara segur que estaran llegint això i hem de quedar bé.. :P). No, en serio, sinó fos per ells, encara pensaríem que tot el que ens estava passant a Indonèsia no tenia res d’estrany. Però gràcies a ells vam poder conèixer la realitat dels països veïns, i vam saber de primera mà que, per sort, no són tant cars, la gent no t’atabala tant a l’hora de regatejar i sobretot hi ha transport públic per tot arreu, cosa que a Indonèsia no passa, funciona tot a través d’agències que tenen el monopoli del transport i que posen les tarifes que els dóna la gana. També hem sabut que els preus s’han doblat en dos anys, així que ja no resulta tant barat venir a Bali, està clar que no és car per nosaltres, gent occidental, però Malàisia, Cambodja, Laos o Tailàndia, segons el que ens van explicar són més econòmics per viatjar com ho estem fent nosaltres. Vam prendre nota de tots els llocs que hem d’anar a visitar i vam escoltar amb molta atenció totes les anècdotes que ens van explicar del seu viatge, que també transcorria pels mateixos països que volem fer més endavant, per tal d’anticipar-nos a possibles males experiències, com que t’obrin les maletes als trajectes amb bus de nit o que et cobrin visats inexistents a l’hora d’entrar a certs països.

Un cop més, arrel de la conversa amb ells, vam decidir canviar el nostre itinerari. Inicialment preteníem visitar les illes de Komodo, Flores i Sulawesi. Però degut a tots els mal rotllos amb la gent, que us hem explicat, la dificultat en els desplaçaments entre illes i el seu elevat cost i l’afegit de la impossibilitat d’allargar el nostre visat per un mes més, vam decidir marxar el més aviat possible del país. I això que la nostra primera idea, quan només volíem visitar Austràlia, Indonèsia i Nova Zelanda, era passar 5 mesos a Indonèsia!! Déu meu, quan hi penso, m’esgarrifo. Doncs vam decidir, després de Gili i Lombok, marxar cap a Java i Sumatra, per enllaçar ja amb Kuala Lumpur a Malàisia i d’allà directes a Phnom Penh, Cambodja, on hi tenim el vol pel dia 14 d’Abril.

El tema del visat, també ens ha tret de polleguera, perquè no hi havia manera que ningú ens informés adequadament quin era el preu per allargar-lo i on s’havia de fer. Uns ens deien unes quantitats desorbitades que no estàvem disposades a pagar, i altres ens deien que es tramitava en varis llocs diferents. Ja no sabíem que creure, ni amb qui confiar, i vam decidir deixar-ho estar. La veritat és que ens pensàvem que tot seria molt més fàcil i fluït.

Doncs després de 7 hores de viatge vam arribar a Bangsal on vam agafar la barca per anar a Gili Meno. Aquesta va ser tota una aventura, perquè totes dues anàvem amb maletes de quatre rodes, de 20kg. cada una i les havíem de pujar a la barca i després, òbviament, tornar-les a baixar. Imagineu-vos l’espectacle, després de dir que NO rotundament a unes 20 persones que ens deien insistentment de pujar-nos les maletes a la barca, ja que ja teníem la mala experiència d’hores abans i a partir d’aleshores no deixàvem acostar-se a les nostres maletes a ningú, vam mullar les maletes, perquè la barca no arribava fins la platja, i havíem d’entrar una mica al mar, i se’ns van caure les xancles. Bé, no sabem ni com vam aconseguir arribar a l’illa, però va ser un autèntic suplici.

Mt. Rinjani, Illa de Lombok

Tot i així, va merèixer realment la pena fer tot aquest esforç, perquè les illes eren el paradís que havíem estat buscant des de que havíem arribat a Bali, però que en aquella illa no havíem  trobat. Les Gili Islands són tres: Gili Trawangan, Gili Meno i Gili Air, per ordre de grandària. Nosaltres vam estar molt contentes d’haver escollit allotjar-nos a Meno, ja que era de les menys turístiques.

Un dels tres dies que ens hi vam quedar, vam anar a visitar Trawangan i vam veure l’enorme diferència que hi havia. S’hi respirava un ambient totalment massificat, amb molts més hotels, més gent, més festa. Quelcom, creiem, en el que es convertirà Meno d’aquí uns anys, ja que Trawangan no era així al principi. Al nostre hotel vam coincidir uns minuts amb un noi madrileny, que ens va estar explicant que duia dos anys vivint allà i que s’havia comprat un terreny quan encara no hi havia tanta gent, i que tot havia canviat molt a un ritme frenètic. Aquestes són les conseqüències inevitables del turisme de massa: llocs que no coneix ningú, on hi trobes la pau, es converteixen de la nit al dia en autèntiques capitals on no hi falta de res, fins i tot hi ha caixers automàtics en una illa que no fa més de 10km. de llargada, una autèntica barbaritat.

Gili Meno

Gili Trawangan

Mt. Agung, Illa de Bali

A Trawangan vam tornar a coincidir amb el Jordi i la Rosa, ja que ells s’allotjaven a aquella illa. Allà ja ens vam acomiadar d’ells. Ens va agradar molt conèixer-los i compartir experiències amb ells, i des d’aquí els donem les gràcies per tots els seus valuosos consells que tant amablement ens van donar i els enviem una gran abraçada i esperem que tinguin un bon final de viatge.

Jordi & Rosa

La nostra estància a Meno va ser molt agradable i relaxant. Vam trobar un restaurant a primera línia de mar on hi anàvem sempre a dinar i sopar. Menjàvem sempre en les típiques cabanes balineses, de fusta, enlairades i obertes amb vistes al mar, amb una petita taula i coixins per asseure’s a terra. Vam estar com a reines. Platges de sorra blanca, amb aigües cristal·lines. Com ja us he dit, el paradís! Al hotel érem pràcticament les úniques hostes, així que també ens van tractar molt bé i ens duien tots els dies l’esmorzar a l’habitació, tot un luxe!

Doncs, amb molta pena, vam abandonar l’illa, ja que el nostre viatge havia de continuar. Havíem decidit passat una nit a Bangsal per tenir l’oportunitat d’anar a veure el volcà Rinjani a l’illa de Lombok, que segons ens havien explicat era espectacular. La gent el sol visitar fent tres dies de trekking i veient la sortida del sol des del cim. Però aquell dia tampoc vam tenir una bona experiència. Vam llogar una moto per arribar-hi, però hi havia tres hores d’anada i tres de tornada. No vam arribar ni a la meitat del camí, ens vam fer enrere, ja que el trànsit era insofrible i bastant perillós per nosaltres. Vam arribar fins un poble perdut al mig de la muntanya, on vam ser la gran atracció del dia, i on ens havien dit que hi havia unes cascades molt maques. Però tampoc hi vam arribar ja que el bosc era massa frondós, i no dúiem el calçat adequat. Així que vam decidir tornar a l’hotel, i pel camí per acabar de rematar el dia ens va caure una bona tromba d’aigua.

Al dia següent vam abandonar Lombok, agafant un altre cop el ferri direcció a l’aeroport de Denpasar a l’illa de Bali. En el trajecte amb minibús una mica més i el conductor ens abandona al mig de la carretera, perquè li vam demanar insistentment que afluixés la marxa, ja que conduïa com un boig, però al tío no li va donar la gana de reduir i vam haver de callar, prement les dents, perquè sinó ens veiem al mig del no res sense saber com arribar a l’aeroport. Vam passar la nit a l’aeroport ja que l’endemà teníem un vol a Jogjakarta ven d’hora.

30 Març: Java (Jogjakarta, Prambanan i Borobudur)

Personalment puc dir que estic enamorada de l’illa de Java i de la seva gent. Vam tenir un tracte totalment diferent que a l’illa de Bali. Segueix havent la mateixa costum del regateig que ja forma part de la seva cultura i forma de ser, però no t’atabalen tant a l’hora de comprar, ni et volen dur les maletes sense el teu permís i són molt més atents i es preocupen per indicar-te on anar i com anar-hi adequadament.

Vam arribar a Jogjakarta, on havíem contactat amb el Denys a través del couchsurfing. No teníem la intenció de fer couchsurfing a Indonèsia ja que els preus dels allotjaments són molt més assequibles que a Austràlia, però vam pensar que seria una bona manera de conèixer la ciutat, ja que sempre és molt millor visitar un lloc amb algú que ja s’ho coneix i que et por dur als llocs que no pots deixar de veure. I també és una bona forma de conèixer les seves costums i la seva forma de pensar.

Sultan's Palace

Jogjakarta és la segona ciutat més important de l’illa de Java, després de la capital del país, Jakarta. És una ciutat i una província a la mateixa vegada i és l’única província on el seu govern és un sultanat de l’època pre-colonial, format l’any 1755. Amb el Denys vam anar a visitar el palau del Sultan, i també el Taman Sari construït com a jardí d’esbarjo i allotjament pels empleats i descendents del sultà.

Taman Sari

Aquell mateix dia per la tarda vam anar a veure el temple de Prambanan, el temple hinduista més gran de Java. És un conjunt de 240 temples dedicats a Shivá i construïts al segle IX. Des del 1991 està declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO. Hi vam arribar bastant tard i només quedava una hora perquè tanquessin, i se’ns va fer fosc, però ens va agradar molt.

Prambanan Temple

 

Al dia següent vaig anar a visitar tot sola el temple de Borobudur, que està a una hora i mitja de camí. La Vane mentrestant va aprofitar per comprar-se una altra maleta, ja que la seva se li havia trencat, i havia decidit passar de les quatres rodes a la motxilla d’esquena.

Borobudur és el monument budista més gran del món. Va ser construït el segle IX, amb pedres d'un volcà i com Prambanan també està declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. Les vistes des de d’alt són precioses, ja que està situat a dalt d’un turó des d’on es veu tota la vall. Tant el temple de Prambanan com el de Borobudur els vam poder visitar, per sort, amb transport públic, sense la necessitat de contractar un tour a cap agència.

Borobudur Temple

3 Abril: Java (Bromo)

Gran dia. Molt dur, però gran dia. Una vegada més a través d’un tour, vam voler fer una excursió direcció al volcà Bromo, el més alt de Java amb 2.330 metres. L’excursió va ser una matada, però no ens penedim el més mínim. Des de Jogjakarta vam agafar un minibús a les 8.30 del matí que després d’onze hores i de canviar a un altre minibús a la ciutat de Probolinggo, va arribar a la ciutat de Cemoro Lawang als peus del volcà. Vam tenir el temps just de sopar alguna cosa i anar a dormir, ja que ens venien a buscar a les 4 del matí per anar a veure la sortida del sol i el volcà Bromo.

Bromo

L’endemà a les 4 molt dormides, vam agafar el jeep que ens duria als peus de la muntanya de Penanjakan que vam haver de pujar per poder gaudir de les vistes del volcà. No anàvem gens preparades, i vam pujar la muntanya sense el calçat ni la roba adequada, vam passar bastant fred, i la pujada va ser molt dura. No hi veiem pel camí, però només havíem de seguir la riuada de gent que feia el mateix recorregut cap al mateix mirador. Un cop tots asseguts al lloc desitjat, només ens quedava esperar. La claror del dia anava apareixent i amb ella la imatge difuminada del volcà Bromo i els volcans del seu voltant. Vam gaudir de valent allà dalt, teníem una panoràmica única d’un volcà en actiu que fa tant sols un any va entrar en erupció.

Allà dalt vam tornar a coincidir amb una noia i un noi de Barcelona, la Maria i el Benjamin, que havíem conegut pels carrers de Jogjakarta el dia anterior, i ens havien dit que farien la mateixa excursió. Duen viatjant des d’Octubre i ja han vist tots els països que volem visitar nosaltres més la Índia, Sri Lanka i Vietnam. Suposem que a hores d’ara ja seran per Bali. Des d’aquí esperem que tinguin una bona experiència a Indonèsia i els enviem una forta abraçada als dos i seguirem les seves aventures al seu bloc J.

Maria & Benjamin

Quan ja havia sortit el sol del tot, vam tornar a agafar el jeep que ens va dur al poble altra vegada, i on vam agafar una moto per anar a veure el cràter del volcà. Vam baixar per la vall del cràter, enmig de la boira matinera. Va ser una experiència increïble. Després ens quedava encara una bona caminada i una pujada d’escales esgotadora per arribar al costat mateix del cràter, des d’on vam poder contemplar la gran fumarola que treia el volcà, a uns metres de nosaltres.

Cràter del Bromo

Molt satisfetes, després de contemplar aquesta meravella de lloc i després d’esmorzar vam emprendre el camí de tornada altre cop cap a Jogjakarta onze hores més de trajecte. Vam arribar totalment esgotades. Però jo encara tenia forces per acomiadar-me del Denys i tot el seu grup d’amics.

Resulta que aquells dies a Jogjakarta vaig conèixer a través del Denys a tot el seu grup d’amics, que forma part d’un club de motos. Em van dur a recórrer la ciutat amb moto, a sopar, i fins i tot una nit vaig poder gaudir d’una de les seves tradicions. La tradició consistia en caminar, amb els ulls embenats, mig kilòmetre en línia recta per aconseguir travessar dos conjunts d’arbres. El qui aconseguia aquest repte podia veure complert un dels seus somnis. Aquest lloc on solen realitzar aquesta espècies de prova es troba situat just darrera del palau del sultà. Doncs molt satisfeta i contenta puc dir, que d’entre tots, vaig ser l’única que va aconseguir superar el repte. Aquells dies a Jogjakarta sense tots ells no hagués estat el mateix. Els vull donar les gràcies un per un: Denys, Anwar, Ari, Figa, Andi i Iudi. Espero que algun dia pugueu venir a Barcelona.

Anwar

Arie

Figa

Iudi

Andi

4 Abril: Sumatra (Bukit Lawang i Llac Toba)

Agafem un avió direcció Medan, a l’illa de Sumatra, fent escala a Jakarta, l’aeroport seria l’únic que veuríem de la capital del país. El vol va ser molt surrealista, com gairebé tot aquí Indonèsia. No sabem encara perquè, però només asseure’ns a l’avió ens van dir que si volíem podíem anar a asseure’ns a primera classe on hi estaríem més còmodes. Enmig de les mirades d’incomprensió de tota la gent que viatjava a l’avió vam moure’ns a primera classe. No sabem si aquest tracte diferencial es devia a l’alçada de la Vane o al fet de ser estrangeres, però per fi el ser estrangeres era una avantatge per nosaltres.

A Jakarta, encara no sabem com vam aconseguir pujar a l’avió adequat. No hi havia cartells, ni pantalles enlloc que indiquessin la porta d’embarcament adequada i vam entrar a l’avió suposant que anàvem cap a Medan, però podíem haver arribat a Filipines perfectament. No entenem com a un aeroport internacional com és el de Jakarta hi pot haver tal caos i tal desorganització, en canvi en aeroports molt més petits com el de Jogjakarta, està tot molt més indicat.

Una vegada a Medan, ens va costar molta feina que els taxistes volguessin dur-nos al hotel, un deia que estava fumant, l’altre descansant... Quelcom indescriptible, són coses que en una ment occidental com la meva no troben l’explicació adequada.

Bukit Lawang

Medan, com a ciutat no té res d’especial, un caos insofrible que ens va fer abandonar-la el dia següent. A Sumatra vam visitar durant dues nits Bukit Lawang, la ciutat d’accés al Parc Nacional de Gunung Leuser, el parc més gran de tot Sumatra on s’hi poden veure orangutans. Vam fer un trekking de tres hores on vam poder contemplar bastants orangutans: una femella amb la seva cria i també un orangutà mascle. El trekking va ser duríssim perquè el dia anterior havia plogut bastant i el terra enfangat relliscava molt i vam caure unes quantes vegades, enmig de la mirada atònita dels nostres guies, que van tenir bastanta paciència amb nosaltres. Va ser tota una experiència per noies de ciutat com nosaltres. La Vane va decidir no fer cap més trekking en tot el viatge, jajaja.

Ara us escric des d’una ciutat anomenada Tuk-Tuk a l’illa de Samosir que es troba situada dins del llac Toba. És una illa preciosa, amb molta vegetació i a la que s’hi accedeix amb ferri des de la ciutat pesquera de Parapat. Ens hagués agradat poder gaudir d’aquesta illa almenys dues nits, però els horaris del bus de Bukit Lawang a aquí eren una mica incompatibles, forçant-nos a quedar-nos només una nit, ja que demà a primera hora del matí tenim l’avió que ens durà cap a Kuala Lumpur, on canviarem de país i començarem una nova etapa en aquest viatge.

Parapat

Samosir és una illa volcànica que es va formar després de l’erupció d’un volcà fa 75.000 anys. També és l’illa més gran dintre d’una altra illa i la cinquena més gran del món dins d’un llac. Aquesta illa es caracteritza per l’existència de la població batak, coneguda per haver estat guerrers i caníbals. Actualment l’església batak, és la major congregació cristiana de tot Indonèsia. Existeixen cinc grups diferents de bataks i cada ètnia té la seva pròpia llengua i cultura. També tenen les típiques cases construïdes a l’estil batak, que consisteix en forma de barca.

Cases típiques Batak

Illa de Samosir

 

I res més! Ens veiem a Kuala Lumpur :P