Últims dies a Austràlia i principi de la Segona Etapa: Bali, Indonèsia

28 Febrer: Queensland (Cairns i Cape Tribulation)

Dia de retrobament amb la Vane. Per primer cop en molts dies, teníem moltes coses a explicar-nos, ja que havíem estat 5 dies separades. Ens vam tornar a trobar a Cairns, ciutat al nord de l’estat de Queensland. Ella havia arribat unes hores abans, directament de Hobart. I ja s’havia trobat amb el Roger, el nostre nou amfitrió i a casa del qual hi dormiríem durant 10 dies. Més tard hem van venir a buscar els dos a l’aeroport. Jo arribava d’Ayers Rock, passant per Sydney, altra vegada.

Per variar una mica, només arribar estava plovent. I només sortir de l’aeroport, de sobte, em va abraçar una onada de xafogor, que em va fer recordar el dia que vam arribar a la Gold Coast, ja feia un mes. Tornàvem a estar envoltades del clima tropical que caracteritza a tots els països que es troben situats al voltant de la línia equatorial. Resulta que a la zona nord d’Austràlia que comprèn l’estat de Queensland, i el Territori del Nord, no hi tenen quatre estacions, sinó que viuen el que és l’estació seca que va d’Abril a Octubre i la humida, en la que no para de ploure, que va d’Octubre a Abril, i és en la que ens trobem nosaltres. Va ploure durant els dos següents dies com si s’acabés el món, però contra tot pronòstic, vam tenir una setmana de sol radiant. Menys mal, perquè havíem apostat per tornar a Queensland, només per poder bussejar a la Gran Barrera de Corall, arriscant-nos a que fes mal temps.

El Roger, es va dur molt bé amb nosaltres, va ser un dels millors amfitrions de tot el viatge. A diferència d’altres, ell es preocupava per nosaltres, pel que faríem durant el dia i fins i tot ens va dur a veure part de la zona on viu. Vam estar molt còmodes a casa seva. I com ja era costum, li vam fer una truita de patates que tant li agrada fer a la Vane i tant agrada a tots els nostres amfitrions.

El dia següent vam anar a visitar el mercat de nit de Cairns, que no té res a envejar al Paddy’s Market de Sydney. Aquella nit, visitant el mercat, ens vam retrobar també (casualitats de la vida) amb un matrimoni hindi amb el que havia coincidit fent el tour a Uluru, al mig del desert australià i a 2500 km. de distància. El marit em va dir que com que ja era la tercera vegada que coincidíem, ens havíem de donar les direccions. I a hores d’ara, estic molt contenta perquè ens han convidat a passar uns dies a casa seva, al sud de l’Índia, a l’estat de Kerala. I la veritat és que és una idea força temptadora, que hauré de sospesar.

Cairns és una ciutat que no té masses coses interessants a veure com Melbourne o Sydney. És simplement una ciutat dedicada exclusivament a l’oferta d’excursions a la Gran Barrera de Corall ja sigui per fer-hi submarinisme o snorkel, i que serveix com a punt de partida per visitar altres zones més allunyades com Cape Tribulation o Kuranda. Hi ha mil varietats d’excursions i agències, per tots els gustos i totes les butxaques.

Mercat de Cairns

L’endemà vam gaudir de valent com nenes petites, al mercat de fruita i verdura de Cairns. No ens esperàvem trobar tot el que vam veure. De fet teníem previst anar més tard a la “platja” (després us explicaré perquè ho he escrit entre cometes) i no ho vam fer del molt que ens va agradar aquell mercat. Era un mercat ple de fruita boníssima, que duien dels pobles dels voltants. A cada una de les paradetes tenien exposada una mostra de la fruita que venien, així que us podeu imaginar com ens vam posar les botes aquell matí. Vam provar una varietat mixta de síndria i meló, exquisida, mangos deliciosos, raïm, pomes, plàtans, i advocat, com m’agradaria tenir-lo a Barcelona, ni molt verd ni molt madur, al punt. Però el millor no era lo bo que estava tot, sinó el preu, així que vam sortir amb bosses plenes de fruita. A Austràlia la fruita és caríssima, i ho havíem d’aprofitar. També vaig poder provar per primer cop el suc de la canya de sucre. Ja havia menjat canya de sucre a Equador, però al mercat trituraven la canya de sucre d’una manera artesanal i en quedava un suc boníssim. La Vane va provar el suc de coco, però el va trobar bastant insuls. Tot i que no us ho imagineu al nord d’Austràlia hi creixent molts mangos, degut al seu clima tropical.

Cape Tribulation

El dia següent vam anar amb el Roger i una altra noia alemanya, que també estava fent couchsurfing a la mateixa casa, a Cape Tribulation. Segons el meu parer, és una de les zones que més m’ha agradat d’Austràlia. Era quelcom diferent del que havíem vist fins aleshores, terrenys enormes de boscos selvàtics, que acabaven a la platja en forma de manglars. I a més a més Cap Tribulation es caracteritza per ser l’únic lloc on els arbres toquen gairebé la Gran Barrera de Corall.

Abans d’arribar-hi estàs obligat a observar les enormes extensions de terreny de canya de sucre que hi ha a banda i banda de la carretera. Terrenys treballats, la gran majoria, per població aborigen. Després el camí et força a creuar el riu Daintree, ple de cocodrils que nosaltres no vam veure, amb un ferri que et transporta fina l’altra ribera. 

Desembocadura del riu Daintree

Més endavant ens vam aturar per contemplar les vistes de la desembocadura del riu Daintree, per acabar arribant al punt de destinació. Cap Tribulation, és una platja preciosa, envoltada de manglars, amb la Gran Barrera de Corall gairebé tocant a la sorra. Allà hi vam trobar una varietat d’insecte pal molt difícil de veure. L’interessant d’aquest insecte és que la femella una vegada acabat l’acte sexual, es menja al mascle, el perquè ja no el sé. 

Cape Tribulation

Casuari

També és una de les zones on s’hi troben els últims exemplars de Casuaris, un animal amb forma d’estruç amb una cresta bastant gran i quelcom enorme que li penja del coll en forma de bossa. Pel camí hi ha senyals que indiquen que vagis amb precaució per no atropellar-ne cap, ja que es troben en perill d’extinció. Nosaltres no en vam veure cap. De tornada a Cairns, vam veure zones de gespa al costat mateix de l’autopista repletes de desenes de wallabies prenent la fresca. Va ser la primera vegada que en veiem tants de junts al mateix temps.

Al dia següent vam voler descansar anant a la “platja” de Cairns. Resulta que un bon dia a un dels alcaldes que havia governat la ciutat se li va acudir la gran idea de tallar tots els arbres que hi havia arran de platja, per construir-hi un passeig marítim. Doncs degut a això, Cairns no té sorra a la platja, perquè tota la sorra va a parar a un riu que hi ha al costat, però si que té un llarg passeig, anomenat Esplanade, ple de monuments dedicats als lluitadors de la Segona Guerra Mundial (com la gran majoria de monuments a Austràlia) i de restaurants, hotels i bars que amenitzen l’ambient. Arran d’aquest estrany fenomen, al costat del mar s’hi ha construït una piscina, anomenada lagoon, amb sorra de platja i gespa que utilitzen com a platja. Per sort la resta de costa no ha patit la mateixa desgràcia. Com que feia sol i volíem anar a la platja, no vam tenir cap altre remei que capbussar-nos al lagoon. I va ser el primer i l’últim cop que ho faríem, ja que l’aigua era bastant fastigosa.

L’endemà vam decidir anar fins a Kuranda, població bastant turística, on el que realment mereix la pena és el trajecte, ja que es troba situada damunt d’una muntanya des de la que es té una bonica panoràmica de tota la costa. Hi ha un tren històric que en fa el recorregut des de Cairns, però nosaltres vam decidir fer-lo amb autobús, ja que era el més econòmic. Una vegada a la ciutat vam fer una caminada pel bosc i el voltant del riu, per intentar veure algun cocodril, però ens en aniríem d’Austràlia sense haver-ne vist cap. També vam passejar pel mercat artesanal, però ja estaven tancant. Kuranda també es caracteritza per atraure a gent bastant alternativa que hi viu allunyada de la vida urbana de la ciutat, envoltada de la naturalesa necessària pel descans.

7 Març: Gran Barrera de Corall i Kewarra Beach

Sortida de sol a Cairns

Per fi va arribar el dia que tant havíem desitjat, el dia que podríem capbussar-nos en la Gran Barrera de Corall. Teníem previst veure-la a l’inici del viatge, però el temporal ens va obligar a canviar el recorregut. Així que per fi ho havíem aconseguit! Ens va fer un dia de sol molt maco. 

Vam agafar un vaixell al port de Cairns, amb unes 25 persones més, i ens va dur mar endins, fins la nostra primera parada. La Vane i jo vam decidir fer snorkel en comptes de submarinisme, ja que tenim pensat fer-lo aquí Indonèsia, ja que és molt més barat. I no ens vam equivocar amb l’elecció ja que vam poder veure de sobres amb les ulleres i el tubet per respirar. La primera capbussada va ser molt emocionant, ja que cap de les dues havíem fet mai cap cosa igual. Ens vam posar els vestits de neoprè, les aletes i cap a l’aigua. Dúiem un guia que ens anava indicant pel camí què és el que anàvem veient. Dins la Gran Barrera ens vam trobar tortugues, peixos Nemo, gran varietat de corall de tots colors i mides, molts altres peixos de mil colors, ratlles, vaig veure fins i tot un peix amb la cara quadrada de color grog amb puntets negres, jajaja. I la Vane va poder saludar a un tauró petit, tot i que ho va descobrir més tard perquè ella es pensava que era un peix gran. Amb la càmera submergible vaig intentar fer tantes fotos com vaig poder, ja que era molt difícil poder captar instantànies abans que els animals marxessin ràpid i també mantenir-se sota l’aigua quieta sense que la corrent m’arrossegués altra vegada cap a la superfície. Així que degut a tot plegat, ja veurem com surten les fotos que encara hem de revelar (intentaré penjar-les més endavant, en el cas que trobi algun escànner per fer-ho a Indonèsia, cosa que dubto...).

Després vam tornar a entrar al vaixell per dinar i de seguida ens vam aturar al segon lloc per bussejar. Estàvem parats prop d’una illa petita de sorra blanca, on no ens hi era permès arribar. I vam seguir fent el mateix, observant el fons coralí i els animals que hi viuen en ell. Després ja vam tornar cap a terra ferma, on hi vam arribar després de dues hores de navegació. Ens va agradar molt la experiència, i esperem que aquí a Indonèsia sigui igual o millor, tot i l’absència de la Gran Barrera de Corall australiana.

El dia següent havíem quedat amb la parella catalana, la Yolanda i el Carles i el seu fill de dos anys Arnau, que ja us vaig comentar que havia conegut quan estava a Ayers Rock. Els havia conegut al mig del desert i després ens vam retrobar a Cairns, per explicar-nos les nostres vivències fins aleshores. Ells aquell mateix dia se’n anaven cap a les illes Fiji i suposem que a hores d’ara estaran a Los Ángeles o Miami, on tenien previst fer una parada per anar amb el seu fill a Orlando (Yolanda, Carles i Arnau: si llegiu això us enviem una forta abraçada i esperem que el viatge us vagi molt bé).

Aquell dia, per dinar, vam voler provar més cuina tradicional. Vam degustar un deliciós plat de diferents tipus de carns: cocodril, emú, búfal i també el peix del que ja us n’he parlat, el barramundi. Estava tot molt bo. El cocodril té la textura del pollastre i un lleuger sabor a peix, exquisit.

Kewarra Beach

Per la tarda, vam acomiadar-nos del Roger, i ens vam traslladar a una altra casa, una mica més al nord de Cairns, a Kewarra Beach. Allà vam estar dormint unes 5 nits a casa del Mick, a qui recordem com una gran persona, amb la que es podia parlar de qualsevol cosa. Un home recent divorciat, d’uns 50 anys, que havia decidit tornar a estudiar, i havia escollit psicologia. Ens va explicar moltes coses interessants del seu país i de la seva cultura, i ens convidava a galetes de xocolata i menta tots els dies, i sinó les agafàvem nosaltres mateixes de la nevera :P

Aquells dies al costat de la platja, ja no vam tenir tanta sort, i ens va ploure pràcticament tot el dia i tota la nit. És curiós, misteriós, depriment, atabalador i inexplicable, el perquè, però és tocar la costa i començar a ploure. Només vam poder gaudir un dia de la platja. Una platja que es caracteritza per acollir-hi meduses, i és per això que només està permès nedar en una zona específica envoltada d'una xarxa gegant. 

No puc parar de riure, quan recordo a la Vane, tornant a casa xopa de dalt a baix, perquè havia decidit sortir a passejar una estona en un moment de parèntesis pluvial, i començar a diluviar sense pausa. No hi havia manera que encertés el moment idoni, sempre acabava tornar igual de molla i enrabiada amb el temps i el qui ens està fent vudú perquè no ens surti el sol pràcticament mai.

Així que passats 5 dies de pluges, vam agafar un avió rumb a Darwin, l’última ciutat australiana que visitaríem abans de canviar de país. Allà hi passaríem tant sols una nit, i menys mal, perquè seguia plovent sense parar. Vam haver de visitar la ciutat, que no mereix gens la pena, caminant molles de dalt a baix, perquè sinó no haguéssim pogut veure res de la ciutat més septentrional de tot el continent. Darwin és molt semblant a Cairns, en el sentit, que és també una ciutat utilitzada com a lloc base per desplaçar-se a visitar, en aquest cas, els parcs naturals que es troben al seu voltant. El més important és el Parc Nacional de Kakadú, que nosaltres no vam poder visitar, perquè ja no teníem més temps i també perquè no era l’època ideal, ja que totes les carreteres que accedien al parc estaven tancades degut a les inundacions. Així que ens vam quedar sense veure el Parc Nacional on més cocodrils s’hi poden observar. A Darwin vam estar a casa del Greg, el nostre vuitè i últim amfitrió australià, sense comptar la meva família. També un noi encantador, que ens va venir a buscar a l’aeroport i després també ens hi va dur per marxar i amb el que vam riure molt i fins i tot vam estar jugant al monopoli anglès i ens va cuinar per sopar un plat de verdures, carn i coliflor gratinada amb formatge, boníssim.

16 Març: Indonèsia-Bali (Kuta, Petitenget Temple, Denpasar, Nusa Dua i Uluwatu Temple)

També havíem esperat amb moltes ganes que arribés aquest dia, ja que a  la zona d’Austràlia on érem, com ja us he repetit mil vegades, no hi parava de ploure. Així que aquell dia vam començar la segona etapa del viatge i vam abandonar Austràlia per endinsar-nos a Indonèsia, un país on hi tenim moltes esperances posades, i la nostra primera parada seria: l’illa de Bali.

Només arribar a l’aeroport, vam haver de fer-nos els visat, que només ens permetia l’estada de 30 dies al país, així que si hi volem estar més dies haurem d’allargar-lo, tot i que encara no sabem com ho farem, ja que és bastant car i l’única alternativa és sortir del país i tornar-hi a entrar. Al sortir al carrer, ens vam trobar amb una marea humana que ens va deixar en estat de xoc a les dues. Gent esperant a altra gent, taxistes desesperats per atraure la teva atenció cantant mil preus a la vegada, sense saber ni tant sols quant se suposava que ens havien de cobrar per un trajecte a la ciutat, altres asseguts al terra passant l’estona i molta gent caminant amunt i avall sense parar. Finalment vam aconseguir un taxi enmig de tot aquell enrenou i vam dirigir-nos a l’hotel que per sort havíem reservat amb antelació. Després d’una hora de recorregut degut al trànsit (hi ha moltes més motos que a Barcelona, que ja és dir), vam arribar al que seria el nostre hotel durant les següents 5 nits. Aquí a diferència d’Austràlia, on tots els lavabos estan separats en dues habitacions diferents, una en que hi ha la dutxa i l’altra el vàter, està tot junt, la dutxa i el vàter, però quan dic junt, vull dir, gairebé a sobre del vàter, de manera que quan et dutxes mulles tot el vàter, ja que no hi ha cap mena de cortina ni de plat, et banyes directament amb els peus al terra. Estàvem allotjades a la zona de Kuta, una de les zones més turístiques de Bali, on només hi havia tendes i més tendes. Ahhh i també una platja, però horrorosa, a la que no hi vam anar, per que???? Doncs perquè seguia plovent...

El dia que vam dedicar a les compres, vam entrar per casualitat a una botiga, on ens va atendre un noi molt simpàtic, que es deia Ballagh, que ens va explicar molt amablement i fil per randa, quins eren tots els seus déus, ja que Bali a diferència de la resta d’illes d’Indonèsia és majoritàriament hinduista, en canvi Flores una altra de les illes és catòlica i la resta d’illes són totes musulmanes. Així que vam poder conèixer el nom dels déus més importants i la història d’una de les danses que aniríem a veure el dia següent. També va ser ell el que ens va posar en contacte amb el Saedi, el guia amb el que aniríem a fer dos tours per l’illa.

Kuta

Bali és una illa on a banda de tenir els temples on celebren cerimònies importants, cada casa té el seu propi temple on hi duen ofrenes tres cops al dia. L'ofrena consisteix en un cabasset ple de flors, arròs i alguna galeta.

Double Six Beach

El dia següent, vam anar a visitar tota la zona sud de l’illa. L’avantatge de tenir un guia per nosaltres soles, era que podíem parar allà on volíem. Així que primer vam anar a visitar la platja de Double Six, que ens va decebre igual que la de Kuta. Després vam parar al temple de Petitenget, on no hi havia gens de turisme i vam poder gaudir d’una visita molt relaxada. Ens vam haver de posar una faldilla amb un cinturó per poder-hi entrar, ja que dúiem pantalons curts amb els que no estava permesa l’entrada. Fins i tot el vestit tradicional masculí inclou una faldilla. Dins del temple hi havia un munt de noies que estaven treballant en la decoració del temple, per una cerimònia que tindria lloc hores més tard. I en canvi els homes, estaven asseguts petant la xerrada mentre les dones treballaven, us sona? També volia comentar, no sé si molts de vosaltres ho sabeu, però el nazisme va agafar de l'hinduisme els famós símbol nazi de l'esvàstica, que ja feia segles que existia, així que ja estava més que inventat, però el significat és totalment diferent, vol dir sort, èxit, fortuna o prosperitat.

Petitenget Temple

 

Mercat de Kumbasari a Denpasar

Després d’aquesta visita religiosa vam anar a visitar el mercat de Kumbasari de Denpasar, la capital de Bali. El lloc consistia en dos edificis enormes, de cinc plantes cada un, dedicats, un a la fruita i verdura, i l’altre al teixit i la fusta. Va ser una visita ràpida ja que estàvem bastant cansades del dia anterior, d’haver de regatejar per tot a l’hora de comprar.

Nusa Dua Beach

En aquest país es regateja TOT: l’allotjament, el menjar, les excursions, el transport, etc. Així que vam marxar ràpid de Denpasar, per dirigir-nos a Nusa Dua, una de les platges més turístiques de tot Bali i on s’hi trobem tots els ressorts més luxosos, on s’hi allotgen les parelles recent casades, per no sortir d’allà durant 10 dies. La platja no era espectacular, però és la més maca que hem vist fins ara, esperem veure’n de millors en les pròximes illes, perquè Bali, pel que es veu, no destaca en aquest tema. 

Uluwatu Temple

Finalment vam acabar el dia, visitant el temple de Uluwatu. Un temple que no és tant maco com altres que hem vist posteriorment, però la situació és envejable, dalt d’una muntanya, al costat mateix del mar, i envoltat de penya-segats. La majoria de gent hi va per veure la posta de sol, que malauradament, aquell dia ens vam perdre ja que estava ennuvolat. Dalt del pujol vam poder gaudir d’un espectacle de dansa hinduista anomenat Kecak, la història del qual ens havia explicat el dia anterior el noi de la botiga. La dansa va durar una hora, i ens va encantar, no vam ser capaces de seguir especialment el relat de la història, ja que van aparèixer un munt de personatges, però la posada en escena va ser preciosa, i les vistes immillorables.

Kecak

Hanuman

Els dos dies següents els vam dedicar al descans i a més compres. Un d’aquests dies em vaig permetre el luxe de donar-me un súper massatge de quatre hores, i no exagero. El massatge incloïa un massatge balinès corporal de dues hores, anomenat lulur, on també em van exfoliar la pell amb espècies aromàtiques i iogurt. Després em vaig banyar en un jacuzzi ple de pètals de flors on em van servir un té i unes oreo. Seguidament vaig rebre un massatge facial d’una hora, on hem van posar mil cremes i una mascareta i finalment em van donar un massatge cranial una hora més, rentant-me el cabell i posant-me també moltes cremes, al mateix temps que assaboria una amanida de fruita i un suc de fruita. I no us diré el preu perquè em fa vergonya... ESPECTACULAR!

21 Març: Bali (Tanah Lot, Ulun Danu i Taman Ayun Temples)

Tanah Lot

Dia del meu aniversari. Us vull donar les gràcies a tots altra vegada, per totes les vostres felicitacions. Va ser el dia del segon tour amb el nostre guia preferit, de moment, el Saedi. Vam anar a visitar un temple molt maco, Tanah Lot, el seu encant recau en la seva localització, ja que està construït damunt d’una roca, on només s’hi pot accedir amb la marea baixa. Nosaltres hi vam anar quan estava alta, així que el vam haver de veure des de la costa.

Ulun Danu Temple

Aquell va ser un dia de temples, així que després en vam anar a veure un altre: el d’Ulun Danu, que estava situat al mig d’un llac, el llac Beratan. De moment, aquest és el que més ens ha agradat. Tot i que demà aniré a visitar el temple més gran i més antic de Bali, el de Besakih i potser el desbancarà en el rànquing. Visitant el temple d’Ulun Danu ens va tornar a ploure, així que no ens hi vam poder entretenir massa temps.

Taman Ayun Temple, Mengwi

I finalment, vam arribar-nos fins al temple de Taman Ayun a Mengwi, un altre temple, que també era maco, però bastant petitet. Després ja vam venir cap a Ubud, on estem ara.

Vane & Saedi

Camps d'arròs

Al llarg del camí vam divisar moltes terrasses d’arròs i vegetals que embellien el paisatge de la regió. I això em dóna peu a parlar de la gastronomia del país. Aquí a Indonèsia l’arròs és la base dels seus plats, en mengen tres vegades al dia, per esmorzar, dinar i sopar, és per això que han de tenir grans extensions de terreny per cultivar-lo, o potser en mengen tant perquè la zona és rica en terrenys ideals per cultivar-lo, no sé si és abans l’ou o la gallina. La qüestió és que tenen unes quatre collites a l’any ja que el cicle del cultiu de l’arròs és de tres mesos.

Nasi Goreng

La major part de la cuina indonèsia és picant, motiu pel qual ho passo força malament alhora d’escollir un plat, tot i que em sembla que el meu paladar ja s’està adaptant força aquest sabor i puc dir que a les dues ens agrada molt el menjar d’aquí, tant és així que ja hem tastat gairebé tots els plats que cuinen a Bali. I els sucs són espectaculars de: plàtan, advocat, síndria, pastanaga, llimona, mango, meló, pinya, guava, i els mixtos són els millors. Alguns dels plats més típics són: el gado-gado  que el fan amb salsa de cacahuet (fruit sec per excel·lència de Bali, en tenen recobert de tots sabors i preparat de mil maneres), el mie goreng, que són noodles amb vegetals i la carn a escollir, el cap cay, que du verdures bullides amb peix o carn i el nasi goreng que és arròs amb moltes classes de verdures i ou. Una de les seves grans especialitats és l’ànec que estic desitjant provar. Ja veieu que allà on anem ens encanta degustar les especialitats de la casa i per això sempre intentem anar als restaurants locals on no hi solen freqüentar els turistes, anomenats warrung.


23 Març: Bali (Ubud)

Nyepi Day

Ara estem a Ubud, ciutat també molt turística, al centre de l’illa de Bali. Aquí hi ha també un gran mercat i estan especialitzats sobretot en el vímet i la fusta. Ahir vam anar a visitar la ciutat i una part del mercat, tot i que ja estaven tancant, ja que avui és el Nyepi Day. I tancaven totes les botigues i comerços, ja que per la tarda es celebrava una cerimònia una mica a l’estil de les falles. La gent local construeix enormes monstre-déus que passegen per la ciutat per després cremar-los. Nosaltres ens pensàvem que consistiria en una espècie de cercavila, i ens vam asseure durant dues hores al carrer, esperant a que comencés la processó d’estàtues, però ens vam donar compte que no n’hi havia cap i l’únic que es dedicaven a fer, era dansar al voltant de les estàtues i moure-les al ritme d’uns càntics. Això ho feien amb cada una d’elles, així que ens vam cansar d’esperar i ens hem quedat sense saber si finalment les van cremar o no.

Ara us riureu, però avui com us he dit és el Nyepi Day, que significa el dia del silenci. Ens havien explicat lo de l’espectacle del dia anterior, però quan els preguntàvem que és el que feien avui, ja que no es pot utilitzar el telèfon, ni encendre els llums, ens deien que es quedaven a casa sense fer res o bevent. Doncs resulta, que nosaltres teníem pensat anar a veure el Monkey Forest, però a l’hotel on estem allotjades, hem conegut a dues noies espanyoles encantadores, l'Ana i l'Amaia, amb les que hem estat compartint moltes impressions i experiències, i ens han explicat que no es pot sortir al carrer sota cap concepte, sinó et poden arrestar. Així que duem tot el dia tancades a l’hotel, amb el poc menjar que vam poder comprar ahir, esperant a que arribi demà i al·lucinant amb aquesta estranya festa.

Demà d’excursió a Besakih, i diumenge ja marxem cap a les illes Gili i l’illa de Lombok!! Fins la pròxima!