14 Abril: Phnom Penh
Ens dirigim a Phnom Penh. Ciutat
bastant lletja, on si no fos per Pol Pot, desafortunadament, no hi hauria res a
visitar, a banda del Palau Reial, i preferiria que fos així, perquè desgraciadament
cada cop abunden més els llocs que s’han fet turístics per alguna tragèdia. A
més a més la nostra primera estada a la capital no va ser gaire agradable.
Anem a parar al pitjor hotel de
la ciutat, on no només les habitacions estan plenes de formigues que no ens
deixen dormir en tota la nit, perquè s’enfilen pel cos provocant picors i hi fa
una calor espantosa que tampoc ens deixa aclucar els ulls tranquil·lament, sinó
que a més rebem un tracte nefast per part dels treballadors, que es passen el
dia dormint en hamaques i quan se’ls demana alguna cosa, fan enormes esforços i
de mala gana per atendre’ns correctament.
Phnom Penh és una ciutat bastant
lletja, on no la salva ni el passeig marítim ni el riu que podrien embellir la
ciutat. Plena de brutícia, deixalles i trànsit per tot arreu que impedeixen
passejar-hi, ja que les aceres directament no existeixen, perquè se les mengen
els comerços o els tuk-tuk, on els seus conductors esperen mandrosos i sovint
dormint, a l’arribada d’algun client. El tuk-tuk, és el taxi de la ciutat,
consisteix en una moto unida a un carro amb dues rodes, normalment de quatre
places. Encara no entenem com pot funcionar un país, on la major part de la
gent es passa l’estona dormint al carrer, als tuk-tuk, o a casa seva. També és
veritat que fa moltíssima calor, i que aquesta mena de clima aixafa les ganes
de fer coses, perquè a nosaltres ens passa constantment. Parlant del temps, he de dir
que per fi hem batut el rècord sense pluges del viatge, tres setmanes a
Cambodja i les tres setmanes amb un sol radiant, tocarem fusta per si de cas.
 |
| Palau Reial |
Doncs a Phnom Penh vam visitar a
banda del Palau Reial, on vam haver d’entrar tapades fins la medul·la, i a la
Vane una mica més li agafa quelcom de la calor que va passar amb pantalons
llargs, també la pagoda
Wat Phnom, el
monument a la independència, el passeig de la ribera, el mercat central i el
mercat rus. M’he oblidat d’explicar que els dies que vam estar a la ciutat va
coincidir amb la celebració de l’any nou cambodjà i és per això que estava tot
pràcticament buit i amb els comerços tancats, ja que la majoria dels seus
habitants marxen a celebrar-ho a la costa.
 |
| Bandera de Cambodja |
Cambodja és un país on la religió oficial és el budisme Theravada, que té una forta influència hinduista, degut al passat hinduista del país. Així davant de gairebé totes les cases, podem veure temples petits, on els cambotjans hi fan les seves ofrenes i petites cerimònies diàries.
 |
| Choueng Ek |
El més interessant però de Phnom
Penh va ser la visita del camp d’extermini Choueng Ek i la presó de Tuol Sleng.
Ara ve la part històrica de Cambodja que m’agradaria explicar. Resulta que
Cambodja durant els anys 1975 a 1979 va ser governada pel règim comunista de
Pol Pot i el partit dels khmer vermells. Degut a la idea de Pol Pot de
construir una Cambodja comunista, van acabar amb la vida de dos milions de
cambodjans. Algunes de les mesures implantades pel dictador van ser:
l’eliminació de les ciutats, la declaració dels habitants de les ciutats com
enemics de l’Estat, la desaparició de la moneda, el comerç, el mercat, les
escoles, la literatura, tota forma d’art, cultura i religions. Els escollits per
torturar i matar van ser persones acadèmiques o amb aparença intel·lectual. Avui
en dia a Cambodja hi falta tota una generació sencera i és per això que es
veuen tant pocs ancians pels carrers.
Resulta còmic perquè a Alemanya i
els països veïns com tots sabeu hi va passar quelcom molt semblant, amb el
genocidi dels jueus durant la Segona Guerra Mundial, episodi que la major part
del món coneix avui en dia. No obstant del cas cambodjà són ben pocs els que
ens saben alguna cosa. A molts els sona, coneixen el nom de Pol Pot, però molt
pocs saben del tot cert que és el que va passar aquí, ja que les fronteres
estaven tancades i no deixaven passar la informació, però el més sorprenent és
que a dia d’avui encara hi hagi tanta gent que no sàpiga res, i m’incloc, i és
per això que volia explicar-ho perquè almenys si hi ha algú de vosaltres que
encara no sabia la història de Cambodja, ja no pugui dir més que no ho sap i ho
pugui explicar als demés.
A 17 km de Phnom Penh es troba Choueng
Ek, un dels camps més gran i més important del país on es duia a la gent per
matar-la, i avui en dia, és un terreny totalment buit, amb fosses a mig cavar, on
encara hi segueixen trobant ossos humans, i on t’expliquen amb molta cura i
deteniment la seva pròpia història. La seva visita causa moltes sensacions i
emocions a la vegada, ja que es poden escoltar experiències relatades de gent
que va viure-ho tot en primera persona, però és necessari que tothom sàpiga la
veritat del que va passar en aquest país.
 |
| Tuol Sleng o S-21 |
I la presó de Tuol Sleng, era una
antiga escola, que van transformar en presó, i feien servir com a antesala i
lloc de tortures per la gent que després duien al camp d’extermini per
assassinar-la. El camp d’extermini em van recordar a Auschwitz a més petita
escala, i la presó de Tuol Sleng a la també presó de l’antiga STASI situada al
que era la part est de Berlín.
Altres coses a destacar de la
ciutat i el país en general és la moda del sexe femení de dur pijama pel carrer
sense cap mena de vergonya ja que per elles és quelcom molt normal i ningú s’ho
qüestiona, el perquè, encara no el sabem. Potser per la mandra de canviar-se, o
perquè es veuen igual de guapes i no li donen la mateixa importància al vestir
que li donem nosaltres. Una altra de les coses sorprenents és la mania de les
noies de no posar-se morenes. És tant radical moltes vegades, que arriben a
anar tapades de dalt a baix, fins i tot duent bufandes, samarretes de màniga
llarga i mascaretes per evitar que qualsevol raig de sol penetri a la seva pell
i augmenti un to més el color fosc que ja tenen. Imagineu-vos la situació a 35°
de temperatura, nosaltres encara tenim més calor només de mirar-les. Encara que,
no és tant estrany si anem una mica enrere, a l’Europa de principis de segle,
quan les dones benestants no es volien posar morenes, ja que era més aviat
propi de les classes treballadores i camperoles, en canvi avui en dia passa més
aviat tot el contrari, les dones desitgen posar-se tot el morenes possible,
indici de tenir molt temps lliure per torrar-se al sol o donar-se sessions de
raigs UVA. Aquí ens han dit que les dones cambodjanes pretenen assemblar-se a la
dona coreana, més blanca de pell.
Quelcom referent a l’economia del
país, és la seva moneda. Ens va causar
molta incomprensió només arribar, ja que dúiem dòlars per pagar, però no
enteníem perquè si pagàvem amb dòlars ens donaven el canvi en riels, la moneda
oficial del país. Doncs després de moltes vegades de pagar, ens vam adonar que
utilitzen el dòlar per quantitats exactes i quan alguna cosa val un dòlar i
pico, aquest pico és sol pagar en riels, ja que no tenen cap mena de moneda,
només utilitzen bitllets per tot. 4.000 riels són un dòlar, de manera que si
s’ha de pagar 1,50 dòlars, hem de donar un dòlar i 2.000 riels. És quelcom molt
estrany i que sembla molt complicat, però una vegada t’hi acostumes no és gens difícil.
Així que els que properament vulgueu visitar Cambodja, ja ho sabeu.
Vam seguir el nostre camí cap al
sud, després de passar-nos tres dies i tres nits a Phnom Penh, durant el seu
any cambodjà i hores i hores escoltant els mateixos programes a la televisió,
que consistien en balls molt divertits i surrealistes, on normalment cantaven
una dona i un home junts, suposem que cançons romàntiques, però d’una manera
molt avorrida i ballant d’una forma indescriptible. També cal dir que anéssim
on anéssim i per totes les cantonades trobàvem gent jugant a timbes de cartes.
Estaven tots, grans i petits, concentrats moltes hores en aquest joc, que ens
van dir que només era durant l’any nou, però que després la policia no els
deixava, però crec que una vegada més ens van mentir, ja que després de tres
setmanes per Cambodja, encara veiem gent viciada al joc.
17 Abril: Kep
Arribem a Kep, ciutat costanera,
on gaudim d’uns dies de relaxació vora la platja. A Kep hi fem una excursió amb
tuk-tuk, per les seves plantacions de pebre, les salines, una platja anomenada Angkaul
i una pagoda situada a dalt d’un turó amb vistes a totes les illes de la badia,
que contemplem sense saber molt bé quines d’elles pertanyen a Cambodja i quines
a Vietnam, ja que ens trobem situades molt a prop de la frontera amb Vietnam. De
tornada punxem, però el nostre conductor i guia para a un dels molts tallers
que hi ha pel camí i en un moment canvien la roda punxada. Fins i tot, ell es
preocupa tant per nosaltres que para per comprar-nos un tros de pa, ja que
teníem una mica de gana i lo de la roda havia estat un imprevist, també hem
d’explicar els casos en que en trobem bona gent.
 |
| Plantacions de pebre |
 |
| Salines |
 |
| Platja d'Angkaul |
 |
| Pagoda Samathi |
 |
| Interior Pagoda Samathi |
Se’ns obren els ulls com síndries
quan descobrim el mercat del Cranc, un carrer vora la platja, ple de
restaurants on vénen peix fresc i sípia per cuinar-lo a la brasa davant teu.
Així que no ens estem de perdre l’oportunitat de gaudir d’un sopar exquisit
escoltant les onades del mar. Per mi, el millor de Kep.
L’endemà ens embarquem en una
excursió en barca, mai millor dit, que ens durà a la Rabbit Island o illa del
Conill. Passem un dia magnífic, descansant a les gandules de la platja, i
donant-nos un massatge khmer, típic cambodjà, d’una hora. Una mica diferent al
que hem van fer a Indonèsia, ja que aquest és un massatge més muscular, que
pressiona i estira els músculs. Passem les hores en aquesta illa pràcticament
deshabitada i sense electricitat, amb algunes cabanyes que serveixen
d’allotjament. Tardem el nostre temps rècord en dinar, dues hores i mitja
perquè et serveixin, una de les altres coses que s’ha de tenir clar en aquests
països, és que no es menja a l’instant.
 |
| Rabbit Island |
I després de contemplar l’espectacular
posta de sol, decidim que ja es hora de tornar a la realitat. Però quina és la
nostra sorpresa, quan ens diuen que ja no hi ha més embarcacions que van cap a
Kep. Aquí ve la part negativa del dia i una de les altres coses que no ens
agraden de Cambodja. Si a Indonèsia us explicàvem que la major part eren uns
estafadors, aquí a Cambodja la major part són uns mentiders, que és si fa o no
fa el mateix. Després de preguntar mil vegades a l’home que ens va vendre el
bitllet a l’illa, si podíem tornar a l’hora que volguéssim i ell ens deixés
clar que no hi havia cap problema, pagant una mica més, vam confiar una vegada
més en qui no ho havíem de fer. Vam tardar temps en solucionar-ho, trucant a la
policia i a l’home de la barca, però gràcies a l’amabilitat de la gent de
l’illa i a la seva ajuda, finalment vam aconseguir marxar d’allà. El millor va
ser la tornada, molt pocs poden dir que han tornat de l’illa del Conill de nit,
gaudint d’una nit estrellada i de les fortes onades del mar. Més tard ens van
explicar que entre tots els remers tenen com a norma no dur una barca més tard
de les cinc, però que hi ha alguns que per treure més diners enganyen als
turistes.
Però això no acaba aquí perquè
l’endemà teníem un bus per anar cap a Sihanoukville contractat amb la mateixa
agència i sinó arriba a ser perquè vam trucar dient que no ens passaven a
buscar, encara estaríem allà esperant el bus, perquè el paio no va trucar per
dir que ens havien de passar a buscar. Un quadro, com diria la Vane.
20 Abril: Sihanoukville
 |
| Platja de Serendipity |
Sihanoukville, personalment em va
encantar. Ciutat bastant turística pel meu gust, sobretot turisme local, però
amb una platja de sorra blanca amb totes les comoditats possibles, gandules o
seients en forma d’ou sobre la mateixa sorra de la platja, barbacoes de peix i
sípia amb el seu corresponent batut de fruita, dones que oferien massatges i
manicura, i unes vistes espectaculars quan se’n anava el sol. Ens hi vam quedar
uns cinc dies, prenent el sol, menjant i descansant dels altres dies més
atrafegats.
La part trista del lloc, els nens
de menys de deu anys venent polseres o menjar per la platja i la gran quantitat
de mutilats i captaires demanant. Aquesta era l’altra cara de la moneda, que
contrastava amb la gent jove que anava buscant festa i alcohol, sense
importar-li el que succeïa a pocs metres de distància.
Sihanoukville és una ciutat que
es va crear com a port el 1960 després de la independència de França. Allà va
ser on va adonar-nos-en que a Cambodja solen menjar el pa de baguette i tot
arrel de la colonització francesa.
Doncs a banda de gaudir de la
platja i del menjar, també vam decidir fer una excursió per les illes del
voltant. Vaig poder fer snorkeling, tot i que el lloc no s’assemblava gens a la
Gran Barrera de Corall d’Austràlia, i després vaig poder prendre el sol a una
illa anomenada Bamboo, on no hi havia pràcticament res, ni tan sols
electricitat, que era la gràcia del lloc. Vam dinar un peix bastant bo i
després ja vam emprendre la tornada cap a Sihanoukville.
 |
| Bamboo Island |
No hay comentarios:
Publicar un comentario